La veu de la Terra

Nascuda a Barcelona fa 83 anys, Carmina Virgili és catedràtica emèrita de Geologia de la universitat de Barcelona. Va ser la tercera dona a obtenir una càtedra a l'estat espanyol. "Sóc geòloga i estratígrafa. I m'agrada molt aquest panell perquè les capes de la roca són on es va escrivint la història de la Terra."

La geologia, una ciència poc coneguda?

"És una ciència desconeguda. Però cada vegada es coneix més. I els sotracs que passen de tant en tant ajuden a conèixer-la. La gent sembla que pensa que això passa perquè sí. Aleshores te'n recordes. I la gent se n'adona que nosaltres, quan fem una obra, és un diàleg amb la Terra. Hem de pensar i dir a la Terra què volem i preguntar-li què està disposada a suportar. Perquè si no hi ha diàleg, la Terra s'enfada. I quan la Terra s'enfada, és un sotrac." ¿No us recorden aquestes paraules de la catedràtica Virgili les de Young Chief, indi cayuse, el 1855?

Sapere aude!

El 21 de novembre es compleixen 10 anys de l'assassinat de l'Ernest Lluch. La Lola vol retre record a un intel·lectual que impregnà la seva tasca universitària d'una forta empremta democràtica i progressista. Taula rodona a "El Matí de Catalunya Ràdio". Manel Fuentes amb Eulàlia i Enric Lluch, filla i nebot de l'Ernest, la periodista Gemma Nierga, i l'alcalde de Sant Sebastià Odón Elorza.

L'hora de la justícia

El mínim que hem de demanar als economistes i als professors universitaris és que ens diguin la veritat sobre els tripijocs criminals dels especuladors financers. Alguns, com el catedràtic Sr. Bacaria, no ho fan. ¿Miopia intel·lectual o interessos creats? En qualsevol cas, a uns i a altres, la Lola els canta el bíblic SALM 58:

El juez de los jueces de la tierra
1 Del maestro de coro. «No destruyas». De David. A media voz

2 ¿De verdad, dioses, pronunciáis justicia,
juzgáis a los hombres conforme a derecho?
3 No, que cometéis a conciencia injusticias,
vuestras manos sopesan violencia en la tierra.
4 Pervertidos están desde el seno los malvados,
extraviados desde el vientre los hipócritas;
5 tienen veneno como veneno de serpiente,
como el de un áspid sordo que se tapa el oído,
6 que no oye la voz del encantador,
del mago experto en encantamientos.
7 Rómpeles, oh Dios, los dientes en la boca,
quiébrales, Yahvé, las muelas a los leones.
8 ¡Que se evaporen como agua que pasa,
que se pudran como hierba que se pisa,
9 como limaco que se deshace al andar,
como aborto que no contempla el sol!
10 ¡Antes de que echen espinas, como la zarza,
verde o quemada, los arrebate el torbellino!
11 El honrado se alegrará viendo la venganza,
lavará sus pies en la sangre del malvado;
12 dirá la gente: «El honrado cosecha su fruto;
sí, hay un Dios que juzga en la tierra».

    Nueva Biblia de Jerusalén
    Desclée De Brouwer, 2009

Quan els mercats perden oli

El professor Fabregat pensa que els bancs són inevitables. Els governs han de sortir en auxili dels bancs perquè la nostra societat no pot funcionar sense ells. És com -diu- aquell que vol fer funcionar el motor d'un cotxe sense oli: no és possible, sense oli la cosa no va. La pregunta és: i si no ens calguessin els motors de combustió per a res? De què viurien tants i tants capitalistes especuladors i els seus satel·lits financers si no fessin falta els bancs?

El deute públic, és evitable?

Quina pregunta! I tant, que és evitable. Només cal recordar que (Susan George dixit) els bancs són nostres. Així doncs, s'agafa els especuladors, els venedors en curt, els hedge funds, la banca d'inversió i altres nobles inversors institucionals i se'ls demana que ens condonin els interessos del deute públic, a canvi de poder seguir prestant-nos diners i que no els fem plegar, i tan amics. Bajanada? Ni de bon tros. Potser així aconseguirem que les entitas financeres abandonin la seva afecció, denunciada per Frederick Soddy, pels porcs negatius enlloc dels garrins positius (veure l'article de Herman Daly "Dinero, deuda y riqueza" (pàgina 38) del número 36 la revista Ecologia Política. Jo també penso, com l'Alesha Dixon, que necessitem timbalers més bons.

El maleït futur de les empreses

Què farem amb les empreses? D'aqui deu anys, continuaran com fins ara? I d'aqui vint? No m'ho puc creure, que els empresaris segueixin utilitzant els treballadors de la mateixa manera. La pregunta és: De quina altra manera ens explotaran? No tinc clara la resposta; però que la tecnologia els hi donarà un cop de mà, això gairebé segur.The Future of Work

Una trobada amb Simone Weil

El primer contacte va ser una topada casual amb les frases seguents: "Homes d'inteligència extremadament brillant poden néixer, viure i morir en l'error i la mentida. En ells, la intel·ligència no és un bé, ni tan sols un avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals comdemnats a presó de per vida, les cel·les dels quals fossin més o menys grans. Un home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència se sembla a un condemnat que se sentís orgullós de tenir una cel·la més gran." Van ser escrites per Simone Weil el 1942 ("La persona y lo sagrado" a Escritos de Londres y últimas cartas). No cal dir que la Lola es va sentir intrigada; aquestes paraules, que sonen paradoxals, li van despetar un cert ressò zen... Va començar així la indagació sobre la presumptament sospitosa Weil.

Aqui van algunes dades biogràfiques. A la seva curta vida, Simone Weil (1909-1943) va lluitar a la Guerra Civil, va treballar com a operària de fàbrica i va fer de pagesa, va debatre sobre Trotsky, va ensenyar a estudiants d'institut i sindicalistes, i va formar part de la Resistència Francesa. Filla de pares jueus benestants, es va passar la vida defensant els pobres i marginats de França i la gent colonitzada de tot el món, escrivint valentament per compte d'ells. Va ser una outsider total, a qui desgradaven tota mena d'ideologies. A la seva mort, als 34 anys de tuberculosi, va deixar una obra que ocupa quinze volums i que la estableix com una brillant pensadora política, social i espiritual.

En els seus escrits analitzà el poder i el seus efectes deshumanitzadors, va delinear una doctrina d'atenció i empatia vers el sufriment humà, i va criticar l'estalinisme molt abans que ho fes l'esquerra francesa. Creia que el treball intel·lectual s'ha de combinar amb el treball físic, i que les teories s'han de derivar de l'observació acurada i de l'experiència directe. I, després de tres experiències místiques cristianes, començà a reflexionar sobre la fe religiosa, el seu rol a la història humana i les limitacions de la religió organitzada. Les seves obres més conegudes, totes publicades postumament, són "A la espera de Dios", "La gravedad y la gracia", "La fuente griega" y "Echar raíces", publicades a Espanya per Editorial Trotta.

Aquest novembre, a l'IDFA Festival (Competition for First Appearance), es projectarà per primera vegada el documental An Encounter with Simone Weil dirigit per Julia Haslett, del qual en podeu veure el trailer a continuació.
No patiu, la cosa no s'acabarà aqui. Segur que en continuarem parlant, això només ha estat un tastet d'una dona sàvia i, per sort, contradictòria...