"Les femmes, -generalitzà Poirot- són uns éssers meravellosos! Inventen, fantasien i miraculosament l'acaben encertant. No és ben bé així, naturalment. Les dones observen d'una manera inconscient mil detallets, sense adonar-se que ho fan. Les seves ments subconscients sumen totes aquests petits detalls... i del resultat en diuen intuïció. Jo sóc molt entès en psicologia. Conec aquestes coses".
Va treure pit amb aires d'importància , i el seu aspecte era tan ridícul, que em ser difícil no esclafir a riure. Va beure un glopet de xocolata i s'eixugà curosament el bigoti.
Agatha Christe, L'assassinat de Roger Ackroyd, 1926
Hercule Poirot anticipava les troballes més recents sobre com funciona la nostre memòria operativa: de manera involuntària i sense que ens n'adonem. Aquesta memòria (working memory) juga un paper crucial en molts dels processos cognitius d'alt nivell, com ara, per exemple, la presa de decisions o l'assoliment d'objectius. De manera que, davant d'un crim, sempre podrem de manera legítima demanar-nos: Qui ha sigut, realment?
Alguns capvespres se'm fa difícil no pensar. Aleshores, surto a la balconada, agafo la brotxa i... Us asseguro que, amb aquest esport, se'n van tots els mals (i els bons) pensaments. Si voleu saber com queda el cel després de l'exercici, cliqueu aquí.
S'ha descobert el primer exemplar d'una espècie desconeguda fins ara a l'aeroport O'Hare de Chicago (USA). Concretament, s'ha pogut identificar gràcies al seu llenguatge diferent, propi d'aquesta espècie: el "businessh" (en català, es podria traduir com "negocial"). L'individu, de nom John Brinker, és un consultor tecnològic i, quan se'l va capturar, provava de comunicar-se amb altres passatgers, sense èxit. Desprès de comprovar que era inofensiu, la policia el va deixar anar. Cosa no gaire sensata, ja que hores més tard se'l va veure parpellejant incomprensiblement a la parada d'autobus.
Els científics no se'n saben avenir. L'univers se'ns desplega ple de girs inesperats. Passadisos que porten a cinquenes, sisenes o, en general, múltipes dimensions. La bioesfera defensant-se de manera inesperada de les agressions de l'home. Lleis que governen fets que diríem fruit de l'atzar. ¿Què passa que no podem esgotar el sentit del que hi ha? No ens hauria de sorprendre tant. Com deia Rubén Baldes:
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ¡ay, Dios!...
La moraleja, Pedro Navaja, es que nadie sabe pa quién trabaja".
O, com la canten a la Xina des del segle IV a.C.:
Les formes més subtils de la força activa
provenen del Tao, la seva única deu viva.
La natura del Tao, qui podria dir-la mai?
La mirada no l'abasta, el tacte es perd en l'espai.
Així, eludint cadascun dels nostres sentits,
dins ells es congria tot amb formes de mil esperits.
Així, eludint el desig i el pensament,
conserva en ell totes les imatges com una gran ment.
És fosc i obscur, pregon,
l'essència de les coses les duu ell en el món,
i aquestes essències despleguen la veritat
d'allò que, un cop vist, serà realitat.
Avui és totalment com fou en el passat,
el seu nom supera el temps, i ningú el sap dir.
Ell porta totes les coses pel seu únic camí,
cap forma no es perd envers el seu destí.
Com sé jo que s'esdevé així
amb totes les coses belles que existeixen?
Per això, per la natura del Tao.
Lao zi, Tao Te ching, capítol XXI (versió al catala de Joan Gelabert)
Alguns proscrits deuen haver llegit la proposta de la Lola i busquen suport per cobrar una bona taxa però, aquest cop, als banc. No cal dir que la Lola els dóna el seu vot. I si ve de gust ajuntar-vos, ho podeu fer aqui.
D'economistes, n'hi ha de dues classes. Els que estan al servei del diner i els que no. Els primers tenen crisis. Els segons, alternatives. Els primers (gent decent com ara eles dirigents dels banc centrals, els organismes internacionals com ara el Fons Monetari Internacional (FMI) o la OCED, i els banquers) afirmen que la millor via per sortir de la crisi i aconseguir que creixi l'activitat econòmica i l'ocupació és baixar els salaris. Els segons avisen que hi ha estudis empírics que determinen que en la majoria d'economies europees (inclosa l'economia europea com un tot) el millor per augmentar el creixement econòmic és l'alternativa d'apujar els salaris. I que hi ha un estudi fet per C.W.M. Naastepad el 2007 per a Espanya (Navarro, V. et al. Hay alternativas, Ediciones sequitur, 2011, pàgina 139) que conclou que aquesta estratègia és també la més convenient per al cas espanyol. S'admenten apostes sobre el que creieu que passarà els propers deu anys.
Fa sis anys, l'escriptor de temes científics Joshua Foer era com tots nosaltres: s'oblidava d'on havia deixat les claus, de què havia de comprar al super i, fins i tot, del número de mòbil de la seva nòvia.
Dotze mesos més tard, va guanyar el campionat de memòria dels Estats Units.
"No només vaig guanyar. De fet, vaig establir un nou rècord al pais memoritzant una baralla de cartes en 1 minut i 40 segons"
va dir Foer, qui acaba de publicar a Espanya Los desafíos de la memoria (títol original Moonwalking with Einstein), el llibre que va escriure basat en les seves experiències. Foer es va entrenar a sí mateix per esdevenir un atleta de la memòria, algú que periòdicament intenta recordar llistes de centenars de números i paraules. Pot sonar com una comesa increïble. Però el cervell d'aquests "atletes" no és gens diferent del de qualsevol altra persona. Tan sols que ells treuen profit de parts diferents del cervell per transformar llistes corrents d'informació en vívides memòries.
Foer explica el sistema que empra per recordar-ho tot. Visualitza imatge xocants i les associa amb cada un dels elements a recordar. Segons multitud d'estudis, aquesta pràctica crea connexions noves a nivell neuronal (dit d'una altra forma, modifica el cervell), connexions que faciliten desprès el record. Cap novetat, d'altre banda. Això mateix és quelcom que exerciten de fa temps els taxistes de l'infern. Moonwalking with Einstein
Què ens fa socialment intel·ligents? Hi ha gent que pensa (com Gerd Gigerenzer del Max Plank Institute) que la major part de la interacció social és, més que el producte d’un càlcul complex, el resultat de reaccions instintives que podríem anomenar instints socials.
Curiosa història la de la intuició en el pensament occidental. Segons Gigerenzer:
Començà sent la forma més segura de coneixement i ha acabat sent menystinguda com una guia voluble i poc fiable per a la vida. En altre temps, es va pensar que els àngels i els essers espirituals intuien amb impecable claredat -superior al raciocini merament humà-, i els filòsofs sostenien que la intuició feia que “veiessim” les veritats evidents en les matemàtiques i la moral. Tanmateix, a l’actualitat cada cop es lliga més a les tripes que al cervell, i ha descendit des de la certesa angelical fins el pur sentiment. Però en realitat les reaccions instintives no són impecables ni estúpides (…) treuen partit de les capacitats evolucionades del cervell i es basen en regles generals que ens permeten actuar de presa i amb una precisió pasmosa.
Decisiones instintivas, Ariel, 2008, pàgina 252
Però els instints socials són, segons Gigerenzer, quelcom enterament diferent d’allò que es coneix com coeficient d’intel·ligència social. Aquest coeficient seria una mesura del desenvolupament de facultats mentals de màxim ordre, com l’evaluació de les conseqüències de conductes pròpies, l’anticipació de reaccions dels altres i el càlcul de pèrdues i ganancies en una potencial interacció. Gigerenzer considera que el resultat de l’evolució de la intel·ligència inconscient no va conduir exclusivament a la seva complexitat calculadora sinó más aviat a la capacitat de resoldre problemes complexos de manera molt simple. Així, la major part de la interacció social estaria basada no en la intel·ligència social «manipuladora» sinó en reaccions instintives especials, els abans mencionats «instints socials».
Així doncs, la qualitat de la intuició radica en la intel·ligència de l’inconscient: la capacitat de saber, sense pensar, en quina regla basar-nos en cada situació. Hi ha moltes i bones raons per confiar en les nostres reaccions viscerals.
Dins el repertoti terapèutic, els psiquiatres tendeixen a centrar-se en els fàrmacs davant d'opcions psicoterapèutiques. Però no tots. Alguns pensen que s'ha de compaginar la teràpia farmacològica amb la psicoteràpia.Prozac works better when used with other therapies Altres, més creatius, proposen l'expressió emocional a través de l'art. Tal és el cas del Dr. Carlos Ranera, qui en el procés curatiu d'una pacient va afavorir que cantés fados. És a dir, va fer servir píndoles de nostàlgia musicals. La seva experiència ens la va escenificar a l'aula magna de la URV fa una setmana.Curar Con FadosL'ús dels fados, música melancòlicaca per excelència, sembla molt lluny de les receptes de "pensament positiu", tan típiques de la teràpia cognitiu-conductual. Però, almenys en aquest cas, el Fado ha vençut al Prozac.
Els éssers híbrids, entrevistos pels antics grecs, són espècimens fantàstics, monstruosos, liminars i ambigus. Habiten a l'espai de la frontera, en l'àmbit de l'antisocial, d'allò inesperat, enmig de les forces disgregadores de la vida i la mort. És a dir: entre nosaltres.
La hibridació ens ha impregnat repetidament al llarg dels temps -en el yin/yang taoista, en els poltres blanc i negre del carro alat platònic, en les estranyes "parelles" stevensonianes, en la felina Irena Dubrovna ... Serveix per justificar les pitjors aberracions (com denuncia Zimbardo a L'efecte Lucifer) i fins i tot pot servir per fer negoci si som prou innovadors.
Ens ha deixat la curiositat insaciable, en petites píndoles de lectura no obligatòria. "Potser hi ha alguns poetes que saben què és la poesia. Jo no. I a mi em sembla bé desconèixer certes coses: no intentar crear un programa, perquè seria com tractar de fixar-nos nosaltres mateixos, com un objecte clavat en una agulla de cap." Aquí
Gravat a Tassili n'Ajjer durant tres setmanes d'hivern, aquest àlbum representa un llegat cultural inigualable. El grup, Tinariwen, toca una mena de "blues del desert" amb cançons que parlen de lluita i independència (alguns menbres de Tinariwen són antics guerrillers). El seu so prové d'una nació que s'estén entre el cru Sahara i la fèrtil sabana africana cap al sud, però que té poc en comú amb altres musics Malians perquè el grup és nòmada i mai s'està gaire temps en un mateix lloc.
El germà Jaume no podrà ser mai una dona.
Llàstima, una menys a la Prelatura de l'Opus Dei.
Tenso entró del mentón al talón,
bajo oleosa constelación.
Sólo será seleccionado
quien como soga esté trenzado.
Del pescuezo un oso terrible
agarra (mas no hay tal osazo)
y tres jaguares invisibles
derriba de tres puñetazos.
Maestro de en jarras y a gachas
"bravo" le aclaman y él se inclina
con panza en veinticinco fachas
tras oportuna vitamina.
Wislawa Szymborska. De Sal (1962)
Traducció de Xaviero Ballester
P.S.Com a guanyador absolut del concurs, Monsenyor s'enduu el següent record.
La greu crisi financera i l’horror econòmic que pateixen les societats europees estan fent oblidar que el canvi climàtic i la destrucció de la biodiversitat segueixen sent els principals perills que amenacen la humanitat (Urgencias climáticas, Le Monde Diplomatique, gener 2012). Hi ha consens entre els investigadors que el canvi climàtic comportarà desplaçaments de població i migracions, però dissenteixen sobre el volum potencial de fluxes, les àrees probables d’origen i destinació, el paper relatiu del canvi climàtic enfront altres factors i si la migració representa un fracàs de l’adaptació (de Sherbinin et al., Science, 334 (6055): 456-457). Mentre els científics discuteixen aquestes “subtileses”, la Terra segueix escalfant-se. Tots els conjunts de dades ho mostren: NASA, NOAA, HadCRU i altres. Estudis recents mostren que la temperatura no ha deixat d’augmentar (veure Foster i Rahmstorf "Global temperature evolution 1979–2010" Environ. Res. Lett.6, 2011).
Global temperature changes. Left: 1880-89. Right: 2000-09. These maps compare temperatures in each region of the world to what they were from 1951 to 1980. The maps above show temperature anomalies, or changes, not absolute temperature. They depict how much various regions of the world have warmed or cooled when compared with a base period of 1951-1980. (The global mean surface air temperature for that period was estimated to be 14°C (57°F), with an uncertainty of several tenths of a degree.) In other words, the maps show how much warmer or colder a region is compared to the norm for that region from 1951-1980. Data from NASA Goddard Institute for Space Studies. Courtesy of the NASA Earth Observatory and Mike Carlowicz.
Amb independència de si la causa és l’activitat humana o la variabilitat natural –i majoritàriament les proves diuen que els causants som probablement els humans- els termòmetres de tot el món van pujat reguralment des del principi de la Revolució Industrial. La temperature mitjana de la superfície de la Terra ha augmentat d'uns 0.8° centígrads (1.4°Fahrenheit) des de 1880. Dos terços de l’escalfament ha tingut lloc des de 1975, a una taxa d’aproximadament 0.15-0.20°C per dècada.
Entre d'altres consequències, es preveuen alteracions probables en la pluviositat, una major frequència de fenomens extrems com sequeres o inundacions, l’elevació del nivel del mar, l’acidificació dels oceans i canvis prolongats en les distribucions de plujes i temperatures. Qualsevol d’aquests fenomens trastornaría greument els ecosistemes dels quals depenem. En un món cada cop més poblat, les consequències podrien incloure migracions en massa d’una escala sense precedents (A. de Sherbinin et al. Scientific American, 304(1), 64, 2011).
La situación és particularment preocupant a l’Àrtic. Tal com es veu a la imatge (més amunt), el Pol Nord és la zona que, comparativament, més s’ha escalfat els darrers anys. Això ha comportat una reducció dramática del gel polar (veure "Sea Ice" a Climate Time Machine de la NASA), amb severs impactes sobre els ecosistemes. Però, a més, ha obert la possibilitat d’una explotació factible i rendible del jaciments petrolífers del subsòl àrtic. El desenvolupament de la industria petroliera explica ja, en part, que la zona hagi tingut un saldo migratori net en les darreres tres decades (MR4: Estimating net migration by ecosystem and by decade: 1970-2010, octubre 2011, p. 22).
La desaparició de la banquisa i del permafrost, a més d’un canvi físic radical, implicarà que l’Àrtic passi de tenir una posició lateral i marginal en els assumptes mundials, a ocupar una posició central per l’enorme importancia estratègica de les seves immenses reserves de petroli i minerals, encara segellades pel mant blanc de gel (Ramon Larramendi, Sociedad Gegráfica Española, desembre 2010). Ens podem imaginar, sense gaire esforç, el “tsunami” explotador que plana sobre els pobles natius de l’Àrtic actual. Els líders avui representants de les comunitats circumpolars necessitaran de tota la saviesa, adaptabilitat i intel•ligència demostrada pels seus avantpassats, per a no ser literalment escombrats del mapa per una ola gegantina, l’escuma de la qual ja s’albira en l’horitzó.
Però a l'aire es respira victòria. Com diu Rosemary Ahtuangaruak, líder Inupiaq, "Continuaré aixecant la veu en nom del meu poble amb l'esperança que les futures generacions continuin sent Inupiat -i no tan sols residents en una àrea industrialitzada destrossada per les perforacions".
La investigació ha demostrat que la gent que practica tasques en els seus somnis lúcids les executa millor el dia següent. Això ens indica, clarament, que els nostres governants són uns somiatruites.
A més, ara sabem que els somiadors lúcids són excel·lents en la Iowa Gambling Task, prova que consisteix a guanyar quants més calers, millor. Un lúcid 2012, ple de somnis!
