Potser sí que els taxistes londinencs tenen la part posterior de l'hipocamp superdesenvolupada (PNAS vol. 97 no.8). Tenir al cap un mapa cognitiu d'una ciutat laberíntica com Londres requereix, sens dubte, fer treballar les connexions neuronals. I ja se sap, el cervell és com un muscle: com més activitats fas, com més experiències tens, més gran i més complex esdevé ("The Science of Thinking Smarter", pàgina 3). Aquest desenvolupament extraordinari no vé, tanmateix, sense inconvenients.
En primer lloc, mentre que la part posterior de l'hipocamp s'engrandeix, l'anterior es redueix, la qual cosa disminueix la capacitat de formar i retenir informació visual. El mateix equip d'investigadors va ampliar l'estudi anterior per esbrinar les conseqüències neuropsicològiques de ser un taxista experimentat (trobareu l'article a continuació). Van considerar possibles raons per la disminució de la capacitat de memòria associativa, entre elles el volum reduït de la matèria grisa a l'hipocamp anterior. Van especular que una representació espacial complexa, que facilita la navegació experta i està associada amb una matèria grisa de l'hipocamp posterior més gran, podria tenir lloc a costa de les noves memòries espacial i del volum de matèria grisa de l'hipocamp anterior.Navigational Expertise May Compromise Associative Memory Però les desventures dels taxistes londinencs no s'acaben aquí. Altres investigacions indiquen que viure a la ciutat, en contrast amb viure al camp, afecta al cervell (a l'amígdala i al cortex cingular anterior, concretament) de manera que els urbanites responen a l'estrès social de manera diferent i tenen més números per acabar patint una malaltia mental. I qui hi ha més urbanita que un taxista? Com deia Shelley, l'infern és una ciutat que s'assembla molt a Londres. City Living Marks the Brain
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada