Ego te absolvo a peccatis tuis...

Dèiem l'altra dia que hi ha capitostos a les empreses que tenen l'ego pels núvols. D'egolefants també n'hi ha a d'altres indrets. A certes religions, per exemple, alguns ministres es creuen amb l'autoritat (per bé que s'excusen dient que és delegada) d'absoldre els altres... Per què l'ego és tan dolent? Bé, no sempre, podria dir jo; hi ha ocasions què es pot perdonar. Com quan ens topem amb personatges com Tachibana Akemi, dedicat als seus "Plaers solitaris":

És un plaer
quan, desplegant un full de paper
agafo el pinzell
i escric amb més habilitat
de la que esperava.
És un plaer
quan, després de cent dies
retorçant els mots
sense èxit, de sobte
sorgeix un bell poema.
És un plaer
quan, sense ajuts,
puc comprendre
el significat d'un volum
que es considerat molt espès.
És un plaer
quan, cosa molt infreqüent,
hi ha peix per sopar
i els meus fills criden joiosos
"¡yum-yum!" mentre l'engoleixen.
És un plaer
quan, en un llibre fullejat a l'atzar,
trobo un personatge que és com jo.

Dokurakugin ("Recitant versos per al meu propi plaer")

Els reis del mambo

Amb visió helicòpter, el funcionament de les empreses és una calamitat. No fan més que donar problemes i no aporten res a la societat. Potser són útils als seus directius o propietaris, però no a la resta d'actors implicats. Tenint això present, què creieu que dirien els caps d'empresa si els demanéssim la seva autovaloració com a responsables? A Catalunya, no tenim dades i, per tant, hauríem de fer una suposició. Però a Estats Units, sí que ho sabem: els directius tenen l'ego pels núvols; el 87% valora les seves habilitats de lideratge com a "bones" o "excel.lents", però un percentatge semblant (89%) té al menys un "punt cec" en lideratge, és a dir, un àrea on els líders pensen que són millors del què realment són. ¿La situació seria diferent a Catalunya?Finding the First Rung Mentrestant, als mateixos Estats Units, una altra esquesta revela que els treballadors no confien en les decisions que prenen els directius de les seves empreses. Els reis del mambo ballen més que no en toquen.

Contra la força, fil i agulla

Penèlope espera durant vint anys el retorn del seu marit, Odisseu, que se n'ha anat a lluitar a la guerra de Troia. El personatge de Penèlope es pot interpretar de maneres diverses: és símbol de la pacient espera, de la fidelitat femenina i de l'amor incondicional a l'home amb qui es va casar, però també és símbol de la submissió de les dones d'aquella època, en no ser capaç de fer fora els pretendents de casa seva i permetre el malbaratament dels seus bens.
Hi ha una tercera interpretació: la que fa la Pepa Plana, que oposa la màquina de cosir i el fil a les espases i les dagues. Mentre preparava Penèlope, segur que la Pepa tenia al cap les paraules de la verge roja: "Tot allò que està sotmés al contacte de la força* s'envileix, sigui quin sigui el contacte. Colpejar o ser colpejat és una i la mateixa màcula. El fred de l'acer és tan mortal a l'empunyadura com a la punta. Tot allò que està exposat al contacte de la força és susceptible de degradació". SW "En quoi consiste l'inspiration occitanienne? (publicat el febrer de 1943).
(*) "Força" equival a "exercici del poder" (Larrauri, M. La guerra según Simone Weil, pàgina 42).
Penèlope cus durant uns mesos per tota Catalunya: el proper 27 de febrer ens donarà una puntada a Tarragona.

La literatura com a eix de vida

Nascuda a Tarragona el 2 de setembre de 1923, Àngels Cardona es va interessar en la literatura des de ben jove, estudià filologia germànica a la universitat i es doctorà en filologia romànica. Durant molts anys ha estat vinculada a la Universitat de Navarra com a catedràtica de llengua i literatura espanyoles i de teoria de la literatura.
Àngels és coneguda, fonamentalment, per la seva tasca d'investigadora (sobre els clàssics castellans del Segle d'Or), de traductora i d'estudiosa dels clàssics francesos i italians i pels seus llibres de text.. Ha traduït al castellà autors com Voltaire, Maquiavel, Beaumarchais, i Carles Duarte, i ha participat en nombroses obres col·lectives sobre història de la literatura i crítica literària. També ha publicat la biografia Salvat Papasseit (1995) i, juntament amb Xavier Fages, l'estudi La innovación teatral del barroco (1981).

La seva trajectòria com a creadora literària és impressionant. Només cal dir que l'any 1983 surt a la llum el seu primer recull de poesia, Poemas de mi muerte joven, al qual segueixen un munt d'obres tant en castellà com, darrerament, en català. Aquí trobareu un llistat resumit de les seves publicacions. Ara em plau tan sols copiar-vos "Primera terra que la llengua tastà" de Gènesi (Els quatre elements), 1998:

Menjar terra, com quan era infant.
Buscar els llavis calents
la llengua entremaliada
per omplir-la de terra,
sense saber de què es compon; i fer-ne fang.
I descobrir nous gustos,
amb la saliva verge
i arribar a noves ciències,
i explicacions dels pares
d'allò que és el menjar.

Menjar terra. Rebre la sensació
del gust estrany de la primera
herba que vaig collir
sense cap vigilància, ni consell.

Oh terra, del camp, de l'hort,
de la platja o la "Plaça de la Font",
primera terra que la llengua tastà!

L'equilibrista premiat

L'economista Nicholas Stern, catedràtic de la London School of Economics i autor principal de l'informe conegut com Informe Stern, sobre l'impacte econòmic del canvi climàtic, reconeix ara que es van quedar curts en les seves estimacions, per el suposat cas que no es preguin mesures per aturar el problema."Vam estimar que la major probabilitat era un impacte d'un 5% del PIB mundial i ara crec que estará más a prop del 20%, que era la nostra estimació més pesimista", ha dit amb motiu de la concessió del premi Fronteras del Conocimiento de Cambio Climático, de la Fundación BBVA.

A l'ombra d'una santa

Paraules d'una persona que professava un profund desig de "re-encantar el món":

  "Una dona bonica mirant-se al mirall pot molt bé pensar que la imatge és ella mateixa. Una dona lletja sap que no ho és" (A beautiful woman looking at her image in the mirror may very well believe the image is herself. An ugly woman knows it is not).
Simone Weil

Bones de recordar ara que el novembre passat ha aparegut la traducció a l'anglès del llibre de seva neboda, Sylvie Weil, "Chez les Weil. André et Simone". Aqui us en copio unes paraules d'inici:
«Le génie était bicéphale. Mon père avait un double, un double féminin, un double mort, un double fantôme. Car oui, en plus d'être une sainte, ma tante était un double de mon père à qui elle ressemblait comme une jumelle. Un double terrifiant pour moi, puisque je lui ressemblais tant. Je ressemblais au double de mon père.»

PD. Editorial Trotta ha publicat el gener 2011 una traducció a l'espanyol d'aquest llibre.

No em toqueu els Masos

Des que han assolit el poder, els Masos no paren de demanar. Són el Govern-Empresa, que, com tota empresa, mai no guanya prou. En benefici de qui? Qui no plora, no mama.

La mare Tao

Una jove que es va quedar sola va pujar al cim d'una montanya a pregar i buscar una visió. Mentre pregava, va veure un còdol; se'l va mirar molta estona ja que era molt llis i blanc, i desprès se'l va posar a la boca per no tenir set. Es va adormir amb el còdol a la boca i se'l va empassar. Mentre dormia, li va venir la visió en forma d'una gran bèstia, la qual li va dir que una pedra retenia els seus germans i que una pedra els trobaria i els hi tornaria.
Va explicar aquesta visió al Xaman i li va demanar que li expliqués què significava. El Xaman li va dir que es casés i que posés per nom al seu fill "Pedra". Aviat va quedar encinta i va donar a llum un nen. La carn d'aquest nen era dura com la pedra i ella va saber que era misteriós i que provenia del còdol que s'havia tragat.
Ella anava cada Lluna a pregar al cim de la colina. Quan el fill es va haver fet un home, li va demanar perquè anava cada Lluna a plorar, i ella li va explicar la història dels germans desapareguts, li va parlar del seu propi naixement i de la visió de la gran bèstia. Després, li va cantar aquesta cançó:

Sóc una dona misteriosa.

No sóc com les altres dones.

Tu ets un home misteriós.

La teva carn és com pedra.

Ets el Noi de Pedra.

Ets la pedra de què va parlar la gran bèstia.

I llavors ell li va cantar:

Sóc el Noi de Pedra.
Sóc la pedra que t'ajudarà.
Et tornaré els teus germans.
Mare, et faré feliç.

Fragment de"El Noi de Pedra. Història sioux sobre la creació de l'Homa i la Dona".

Mireu si aquest conte no us porta a la memòria els versos del Tao Te King (capítol 1):

Innominat, el Tao és l'origen
del cel i de la terra.
Nomenat, és la Mare de tots els éssers.