L'indret des d'on totes les direccions són sud

La greu crisi financera i l’horror econòmic que pateixen les societats europees estan fent oblidar que el canvi climàtic i la destrucció de la biodiversitat segueixen sent els principals perills que amenacen la humanitat (Urgencias climáticas, Le Monde Diplomatique, gener 2012). Hi ha consens entre els investigadors que el canvi climàtic comportarà desplaçaments de població i migracions, però dissenteixen sobre el volum potencial de fluxes, les àrees probables d’origen i destinació, el paper relatiu del canvi climàtic enfront altres factors i si la migració representa un fracàs de l’adaptació (de Sherbinin et al., Science, 334 (6055): 456-457). Mentre els científics discuteixen aquestes “subtileses”, la Terra segueix escalfant-se. Tots els conjunts de dades ho mostren: NASA, NOAA, HadCRU i altres. Estudis recents mostren que la temperatura no ha deixat d’augmentar (veure Foster i Rahmstorf  "Global temperature evolution 1979–2010" Environ. Res. Lett. 6, 2011).

Global temperature changes. Left: 1880-89. Right: 2000-09. These maps compare temperatures in each region of the world to what they were from 1951 to 1980. The maps above show temperature anomalies, or changes, not absolute temperature. They depict how much various regions of the world have warmed or cooled when compared with a base period of 1951-1980. (The global mean surface air temperature for that period was estimated to be 14°C (57°F), with an uncertainty of several tenths of a degree.) In other words, the maps show how much warmer or colder a region is compared to the norm for that region from 1951-1980. Data from NASA Goddard Institute for Space Studies. Courtesy of the NASA Earth Observatory and Mike Carlowicz.

 Amb independència de si la causa és l’activitat humana o la variabilitat natural –i majoritàriament les proves diuen que els causants som probablement els humans- els termòmetres de tot el món van pujat reguralment des del principi de la Revolució Industrial. La temperature mitjana de la superfície de la Terra ha augmentat d'uns 0.8° centígrads (1.4°Fahrenheit) des de 1880. Dos terços de l’escalfament ha tingut lloc des de 1975, a una taxa d’aproximadament 0.15-0.20°C per dècada.
Entre d'altres consequències, es preveuen alteracions probables en la pluviositat, una major frequència de fenomens extrems com sequeres o inundacions, l’elevació del nivel del mar, l’acidificació dels oceans i canvis prolongats en les distribucions de plujes i temperatures. Qualsevol d’aquests fenomens trastornaría greument els ecosistemes dels quals depenem. En un món cada cop més poblat, les consequències podrien incloure migracions en massa d’una escala sense precedents (A. de Sherbinin et al. Scientific American, 304(1), 64, 2011).
La situación és particularment preocupant a l’Àrtic. Tal com es veu a la imatge (més amunt), el Pol Nord és la zona que, comparativament, més s’ha escalfat els darrers anys. Això ha comportat una reducció dramática del gel polar (veure "Sea Ice" a Climate Time Machine de la NASA), amb severs impactes sobre els ecosistemes. Però, a més, ha obert la possibilitat d’una explotació factible i rendible del jaciments petrolífers del subsòl àrtic. El desenvolupament de la industria petroliera explica ja, en part, que la zona hagi tingut un saldo migratori net en les darreres tres decades (MR4: Estimating net migration by ecosystem and by decade: 1970-2010, octubre 2011, p. 22).
La desaparició de la banquisa i del permafrost, a més d’un canvi físic radical, implicarà que l’Àrtic passi de tenir una posició lateral i marginal en els assumptes mundials, a ocupar una posició central per l’enorme importancia estratègica de les seves immenses reserves de petroli i minerals, encara segellades pel mant blanc de gel (Ramon Larramendi, Sociedad Gegráfica Española, desembre 2010). Ens podem imaginar, sense gaire esforç, el “tsunami” explotador que plana sobre els pobles natius de l’Àrtic actual. Els líders avui representants de les comunitats circumpolars necessitaran de tota la saviesa, adaptabilitat i intel•ligència demostrada pels seus avantpassats, per a no ser literalment escombrats del mapa per una ola gegantina, l’escuma de la qual ja s’albira en l’horitzó.
Però a l'aire es respira victòria. Com diu Rosemary Ahtuangaruak, líder Inupiaq, "Continuaré aixecant la veu en nom del meu poble amb l'esperança que les futures generacions continuin sent Inupiat -i no tan sols residents en una àrea industrialitzada destrossada per les perforacions".