Cartes d'una activista del desig

Les oiseaux d'Arabie - début from Dérives on Vimeo.
En vespres de la II Guerra Mundial, milers de refugiats espanyols creuen els Pirineus fugint de l'avenç de Franco. Antonio Atarés fou un d'ells. A la seva arribada a França, el varen internar al camp de Vernet d’Ariège. El març de 1941, rep carta d'una desconeguda, la filòsofa Simone Weil. S'inicia una correspondència entre ells dos. D'una banda, una intel·lectual jueva, compromesa amb la lluita política i mística, a Marsella. De l'altra, un paisà anarquista exiliat a França, però ja a les portes del Sahara, a Djelfa, Algèria, on va ser deportat un mes més tard. A través d'amistats, Weil pren coneixement del camp de Vernet i, en particular, que en ell hi havia l'Antonio. Li havien parlat molt bé d'ell i de que, fora del camp, no coneixia ningú, per la qual cosa no rebia mai ni paquets ni cartes. En vistes d'això, Weil decideix enviar-li un paquet i escriure-li. Heus aquí el text de la primera carta:

"Senyor:

Probablement li estranyarà de rebre una carta d'algú que no coneix, però el seu antic company de camp, en Nicolás, m'ha parlat de vostè en termes tals que em sembla com si ja el conegués (...). He estat en algunes ocasions al seu bell país. I penso que fins i tot a la seva regió. Mai oblidaré els pagesos que vaig veure en aquells camps. Per això, quan en Nicolás em parlava de vostè, em semblava com si ja el conegués de fa molt de temps.

M'han dit que no té ningú allà i que no rep cap ajuda. M'agradaria fer alguna cosa per vostè; malauradament no puc fer gaire. Li envio un paquet. Espero haver escollit coses que li agradin; ara és molt difícil trobar coses per enviar.

Em sap greu no poder escriure-li en espanyol. Si no sap vostè prou francès per poder llegir aquesta carta, espero que trobi algú que pugui traduir-la-hi. Vostè pot contestar-me en espanyol (...).

Amb els meus millors desitjos, una cordial salutació de Simone Weil".

Weil s'escrivia al mateix temps amb un austríac, Frantzl K., pagés del Tirol, que havia estat també al camp de Vernet però que havia pogut sortir gràcies a uns monjos d'Annecy que el van contractar com a jardiner.

"Benvolgut senyor K.:

Li envio un impermeable; espero que li vagi bé. Si necessita qualsevol altra cosa, faci-m'ho saber. També li envio una mica de diners; si us plau, no se senti ofès. En tot cas, ha de disposar d'alguns diners, ja que malauradament en aquest món no s'hi pot viure sense diners. No em doni les gràcies per això, li ho prego. El que puc fer per vostè és tan poc, que, com ja li he dit, és obligat. El seu agraïment em deixa avergonyida.

Sóc jo més aviat qui li ha d'estar agraïda a vostè. La seva carta m'ha commogut.

Tot i que Annency sigui tan bonica, de segur que sent vostè nostàlgia del seu país. M'agradaria conèixer-lo algun dia. En un altra situació, ¡què bells han de ser els seus poblets de muntanya! Espero que pugui vostè gaudir d'aquesta felicitat un altre cop (...).

Una cordial salutació...".

El fet d'aquesta correspondència no és tan extemporani com pugui semblar. Hi ha precedents. El 1916, quan Simone té 7 anys, tant ella com el seu germà André es cartegen amb afillats de guerra. Es conserva una carta que rep Simone el 17 de maig:
"Estimada madrineta, acabo de rebre les meves fotos i t'envio una. Ja em diràs que en penses del teu afillat, si creies que era més gran o més jove. La veritat és que no estic molt afavorit. L'uniforme m'està molt ample i no m'està tan bé com jo voldria (...). Ahir ens va rellevar de les trinxeres i ara estem durant quatre dies de reserve (...). En aquest moment estic de guàrdia a la carretera, fins a les 6 de la tarda, i després anirem a treballar a primera línia". Anteriorment, Simone havia d'haver-li fet algunes preguntes, ja que que l'afillat escriu: "No puc dir-te què hi ha a les trinxeres i què passa en elles, perquè un camarada s'ha passat quaranta dies al calabós per haver explicat quatre coses del que passava a primera línia (...). I ja acabo, madrineta. T'envio molts petons i abraçades de part meva al teus pares i germà. El teu afillat que se'n recorda de tu, Louis Craigny".
Simone s'esforçava molt en treballar per al seu soldat. Recollia llenya i en feia feixos que els seus pares li pagaven i els diners dels quals ella feia servir per comprar coses pels paquets que li enviava. El 29 de maig de 1917, de manera totalment inesperada, el Louis Craigny es va presentar a casa dels Weil. El van allotjar durant un dies, que va ser de gran felicitat: la nena i el seu afillat passejaven tot el dia agafats de la ma. El soldat no es va quedar molt de temps. Ja no tornarien a veure'l; va morir al front poc temps després.