"Un guionista -deia el calb Luis Buñuel- ha de matar el seu pare cada dia, violar la seva mare i traicionar la seva patria. És el seu deure, d'alguna manera. I és aquí per a això. Si no ho fa, ningú ho farà per ell, i corre el risc se semblar tou" (Jean-Claude Carrière, a Buñuel del desierto, 2000). D'aquí un cert coratge necessari que ens fa passar cada dia per allò horrible, irracional i vulgar.
Un altre calb, en Pau Casals, confessà que cada matí, durant tota la seva vida, el començava de la mateixa manera: es dirigia al piano i interpretava dos preludis i dues fugues de Bach. Deia que això era per a ell com una benedicció, un renovat descobriment d'un món al qual li agradava pertànyer. I acabava dient: "Ho faig sempre igual, però mai amb rutina" (Jordi Morant, Músics de Tarragona, 2010).
I encara un tercer exemple del neuroticisme sense el qual ens costa viure dignament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada