Saviesa indígena per garantir la biodiversitat

La biodiversitat -la varietat de gens, espècies i ecosistemes que constitueixen la vida a la Terra- ens proporciona nombrosos serveis. Hi ha una llarga llista: des de bens materials (aliments, fusta, medicines, fibres) fins el control d'inundacions, la regulació del clima i la renovació de nutrients, passant pels beneficis immaterials com ara el lleure i la salut mental i física. En paraules de Bedagi, del poble Wabanaki: "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta; ens torna el que li depositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos" (Bruchac, J. La saviesa de l'indi americà, J.J. de Olañeta Editor, 1997, pàg. 73). La qüestió és que aquests serveis no els tenim quantificats i, per descomptat, no paguem per ells. En fem ús ad libitum, sense pagar ni un duro. A compte de les futures generacions, és clar.
Un article de Science del 10 setembre 2010 passa revista a la situació de la conservació de la biodiversitat i els seus reptes més enllà del 2010. Sabem, per un post anterior, que la pèrdua de biodiversitat és un dels paràmetres de salud planetària la línea vermella del qual hem ultrapassat. La conclusió: Malgrat alguns èxits en conservació (sobretot a nivell local) i del creixent interés públic i grovernamental en la sostenibilitat, la biodiversitat continua reduint-se. Per afrontar adequadament la pèrdua els autors del estudi proposen lluitar per tres prioritats: (i) tractar la biodiversitat com un bé públic, (ii) integrar la biodiversitat en la presa de decisions públiques i privades, i (iii) crear les condicions que possibilitin la implantació de polítiques. D'aquestes prioritats, creuen que l'apreciació de la biodiversitat com un bé públic i del seu valor econòmic és central per a una conservació efectiva en el futur. En aquest punt, segueixen l'estela del article de Partha Dasgupta, de la Facultat d'Economia de la Universitat de Cambridge, “Natures's role in sustaining economic development”. Dasgupta argumenta que en la mesura de la riquesa per capita s'ha d'incloure no només el capital manufacturat, el capital humà i de coneixement (educació i salut), sinó també el capital natural (és a dir, recursos naturals i ecosistemes). Utilitzant els exemples d'Àsia del sud i de l'Àfrica subsahariana, mostra que durant el període 1970-2000 la riquesa per capita (amb el capital natural inclós) va disminuir encara que l'Index de Desenvolupament Humà (HDI) i el producte nacional brut van créixer. Dit d'una altra manera: s'han de mesurar els components del capital natural a l'inici i al final de cada any i, si han disminut, descomptar-ho dels ingressoss obtinguts. De no fer-ho així, els alegres comptes equivalen als d'un comerciant feliç pels ingressos obtinguts, però que no s'ha recordat de la necessitat de reposar els inventaris. Comptat i debatut, tot molt acadèmic i moderat. Penso que necessitem un canvi d'actitud més radical. Com els indis americans, hem de venerar el nostre entorn des que naixem fins que morim. Davant la insostenible explotació de la diversitat biològica de la Terra, hauriem de fer com Young Chief, indi cayuse, davant un tractat de venda de territori: Em demano si la terra deu tenir alguna cosa a dir. Em pregunto si deu sentir el que parlem. Em pregunto si cobrarà vida la terra i tot el que conté. Però sento el que la terra diu [...] Quan el Gran Esperit col·locà els essers humans a la terra volia que tinguessin cura del sòl i que no es fessin mal els uns als altres (Paraules de Young Chief, el 1855).