Els científics no se'n saben avenir. L'univers se'ns desplega ple de girs inesperats. Passadisos que porten a cinquenes, sisenes o, en general, múltipes dimensions. La bioesfera defensant-se de manera inesperada de les agressions de l'home. Lleis que governen fets que diríem fruit de l'atzar. ¿Què passa que no podem esgotar el sentit del que hi ha? No ens hauria de sorprendre tant. Com deia Rubén Baldes:
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ¡ay, Dios!...
La moraleja, Pedro Navaja, es que nadie sabe pa quién trabaja".
O, com la canten a la Xina des del segle IV a.C.:
Les formes més subtils de la força activa
provenen del Tao, la seva única deu viva.
La natura del Tao, qui podria dir-la mai?
La mirada no l'abasta, el tacte es perd en l'espai.
Així, eludint cadascun dels nostres sentits,
dins ells es congria tot amb formes de mil esperits.
Així, eludint el desig i el pensament,
conserva en ell totes les imatges com una gran ment.
És fosc i obscur, pregon,
l'essència de les coses les duu ell en el món,
i aquestes essències despleguen la veritat
d'allò que, un cop vist, serà realitat.
Avui és totalment com fou en el passat,
el seu nom supera el temps, i ningú el sap dir.
Ell porta totes les coses pel seu únic camí,
cap forma no es perd envers el seu destí.
Com sé jo que s'esdevé així
amb totes les coses belles que existeixen?
Per això, per la natura del Tao.
Lao zi, Tao Te ching, capítol XXI (versió al catala de Joan Gelabert)
Alguns proscrits deuen haver llegit la proposta de la Lola i busquen suport per cobrar una bona taxa però, aquest cop, als banc. No cal dir que la Lola els dóna el seu vot. I si ve de gust ajuntar-vos, ho podeu fer aqui.
D'economistes, n'hi ha de dues classes. Els que estan al servei del diner i els que no. Els primers tenen crisis. Els segons, alternatives. Els primers (gent decent com ara eles dirigents dels banc centrals, els organismes internacionals com ara el Fons Monetari Internacional (FMI) o la OCED, i els banquers) afirmen que la millor via per sortir de la crisi i aconseguir que creixi l'activitat econòmica i l'ocupació és baixar els salaris. Els segons avisen que hi ha estudis empírics que determinen que en la majoria d'economies europees (inclosa l'economia europea com un tot) el millor per augmentar el creixement econòmic és l'alternativa d'apujar els salaris. I que hi ha un estudi fet per C.W.M. Naastepad el 2007 per a Espanya (Navarro, V. et al. Hay alternativas, Ediciones sequitur, 2011, pàgina 139) que conclou que aquesta estratègia és també la més convenient per al cas espanyol. S'admenten apostes sobre el que creieu que passarà els propers deu anys.
Fa sis anys, l'escriptor de temes científics Joshua Foer era com tots nosaltres: s'oblidava d'on havia deixat les claus, de què havia de comprar al super i, fins i tot, del número de mòbil de la seva nòvia.
Dotze mesos més tard, va guanyar el campionat de memòria dels Estats Units.
"No només vaig guanyar. De fet, vaig establir un nou rècord al pais memoritzant una baralla de cartes en 1 minut i 40 segons"
va dir Foer, qui acaba de publicar a Espanya Los desafíos de la memoria (títol original Moonwalking with Einstein), el llibre que va escriure basat en les seves experiències. Foer es va entrenar a sí mateix per esdevenir un atleta de la memòria, algú que periòdicament intenta recordar llistes de centenars de números i paraules. Pot sonar com una comesa increïble. Però el cervell d'aquests "atletes" no és gens diferent del de qualsevol altra persona. Tan sols que ells treuen profit de parts diferents del cervell per transformar llistes corrents d'informació en vívides memòries.
Foer explica el sistema que empra per recordar-ho tot. Visualitza imatge xocants i les associa amb cada un dels elements a recordar. Segons multitud d'estudis, aquesta pràctica crea connexions noves a nivell neuronal (dit d'una altra forma, modifica el cervell), connexions que faciliten desprès el record. Cap novetat, d'altre banda. Això mateix és quelcom que exerciten de fa temps els taxistes de l'infern. Moonwalking with Einstein
Què ens fa socialment intel·ligents? Hi ha gent que pensa (com Gerd Gigerenzer del Max Plank Institute) que la major part de la interacció social és, més que el producte d’un càlcul complex, el resultat de reaccions instintives que podríem anomenar instints socials.
Curiosa història la de la intuició en el pensament occidental. Segons Gigerenzer:
Començà sent la forma més segura de coneixement i ha acabat sent menystinguda com una guia voluble i poc fiable per a la vida. En altre temps, es va pensar que els àngels i els essers espirituals intuien amb impecable claredat -superior al raciocini merament humà-, i els filòsofs sostenien que la intuició feia que “veiessim” les veritats evidents en les matemàtiques i la moral. Tanmateix, a l’actualitat cada cop es lliga més a les tripes que al cervell, i ha descendit des de la certesa angelical fins el pur sentiment. Però en realitat les reaccions instintives no són impecables ni estúpides (…) treuen partit de les capacitats evolucionades del cervell i es basen en regles generals que ens permeten actuar de presa i amb una precisió pasmosa.
Decisiones instintivas, Ariel, 2008, pàgina 252
Però els instints socials són, segons Gigerenzer, quelcom enterament diferent d’allò que es coneix com coeficient d’intel·ligència social. Aquest coeficient seria una mesura del desenvolupament de facultats mentals de màxim ordre, com l’evaluació de les conseqüències de conductes pròpies, l’anticipació de reaccions dels altres i el càlcul de pèrdues i ganancies en una potencial interacció. Gigerenzer considera que el resultat de l’evolució de la intel·ligència inconscient no va conduir exclusivament a la seva complexitat calculadora sinó más aviat a la capacitat de resoldre problemes complexos de manera molt simple. Així, la major part de la interacció social estaria basada no en la intel·ligència social «manipuladora» sinó en reaccions instintives especials, els abans mencionats «instints socials».
Així doncs, la qualitat de la intuició radica en la intel·ligència de l’inconscient: la capacitat de saber, sense pensar, en quina regla basar-nos en cada situació. Hi ha moltes i bones raons per confiar en les nostres reaccions viscerals.
