Ciao cacao

No tardis, que t'esperem a La Pallarassa.

Tecla, la virtuosa

Seguint el consell de Pau (1 Cor, 7, 27), Tecla d'Icònium (actualment, Konya) va trencar el seu compromís amb el noi més acabalat del poble. Tot i la seva jovenesa (uns catorze o quinze anys), Tecla va abandonar la seva família, noble i també rica, per exercir com a primera dona apòstol de la història. No tan sols van ser paraules: també amb els fets va donar mostres del seu poder de convenciment: tan aviat les lleones es jeien amb mansesa als seus peus com les dones poderoses li feien costat. Prova inequívoca de la virtut de Tecla és la devoció que desperta en la molt catòlica ciutat de Tarragona i que cada any treu al carrer un seguici de fabulosos animals que segueixen postrats davant la seva imatge. Podeu comprovar que dic veritat en aquesta versió en català, entre infinites altres versions, dels Fets de la seva vida.La Vida de Sancta Tecla, versió catalana del segle XIII Pregària profana: Confiats del tot en la teva beatíssima virtut, Tecla de Konya, les tarragonines d'avui et demanem que ens alliberis de la fúria amputadora que amenaça -amb il·lusió- de deixar-nos, com a tu, sense extremitats. Ja se sap que hi ha amors que maten o, més aviat, que destrossen.

La literatura com a eix de vida

Nascuda a Tarragona el 2 de setembre de 1923, Àngels Cardona es va interessar en la literatura des de ben jove, estudià filologia germànica a la universitat i es doctorà en filologia romànica. Durant molts anys ha estat vinculada a la Universitat de Navarra com a catedràtica de llengua i literatura espanyoles i de teoria de la literatura.
Àngels és coneguda, fonamentalment, per la seva tasca d'investigadora (sobre els clàssics castellans del Segle d'Or), de traductora i d'estudiosa dels clàssics francesos i italians i pels seus llibres de text.. Ha traduït al castellà autors com Voltaire, Maquiavel, Beaumarchais, i Carles Duarte, i ha participat en nombroses obres col·lectives sobre història de la literatura i crítica literària. També ha publicat la biografia Salvat Papasseit (1995) i, juntament amb Xavier Fages, l'estudi La innovación teatral del barroco (1981).

La seva trajectòria com a creadora literària és impressionant. Només cal dir que l'any 1983 surt a la llum el seu primer recull de poesia, Poemas de mi muerte joven, al qual segueixen un munt d'obres tant en castellà com, darrerament, en català. Aquí trobareu un llistat resumit de les seves publicacions. Ara em plau tan sols copiar-vos "Primera terra que la llengua tastà" de Gènesi (Els quatre elements), 1998:

Menjar terra, com quan era infant.
Buscar els llavis calents
la llengua entremaliada
per omplir-la de terra,
sense saber de què es compon; i fer-ne fang.
I descobrir nous gustos,
amb la saliva verge
i arribar a noves ciències,
i explicacions dels pares
d'allò que és el menjar.

Menjar terra. Rebre la sensació
del gust estrany de la primera
herba que vaig collir
sense cap vigilància, ni consell.

Oh terra, del camp, de l'hort,
de la platja o la "Plaça de la Font",
primera terra que la llengua tastà!

De Reus a Tarragona, passant per Figueres

La de Magda Folch Solé va ser una vida dedicada a la pintura i al dibuix amb genialitat i rigor. També a la docència, com a professora de filosofia i de dibuix i pintura. Tot i que nascuda a Reus el 1903, Magda va viure al llarg de la vida a diversos llocs de Catalunya (i fins i tot a Eivissa), fins que el 1960 es traslladà amb la seva família a Tarragona, on s'establí de forma definitiva.
El seu talent per al retrat sempre li ha estat reconegut; els mateixos companys artistes li demanaven de plasmar la seva figura sobre la tela. A l'esglèsia de Sant Joan de Reus hi ha el retaule de l'altar de la Mare de Déu de Montserrat, on els escolanets corresponen a retrats de nens de la ciutat.
A Reus hi té un carrer dedicat des del 2000. El 1986, la Fundació 'la Caixa' organitzà a la sala de Tarragona una exposició antològica. Avui s'afegeix a la nómina de dones il·lustres per "la perseverança en la seva persuasiva eloqüència", segons digué el crític Salvador Vilaseca en la presentació de l'exposició a la sala Anquin's l'any 1975.

Pianista, pedagoga i activista cultural

Núria Delclòs, una tarragonina amb tanta empenta com amor per la música, s'emporta avui el nostre reconeixement. La seva biografia impressiona per la tenacitat emprenedora en un entorn poc afavoridor. La Corporació Tarragonina li va atorgar el diploma per Serveis Distingits l'any 2003. Com que no he sabut trobar referència a aquest fet a l'actual web municipal, proposo que l'Ajuntament creï i li concedeixi un nou premi: el de la Creu de l'Amor Tenaç (poden demanar-li el parer a l'Olga Xirinachs).

La veu femenina de Mozart

La Lola proposa afegir una altra Lola, la Maria Dolors Aldea, al catàleg de tarragonines destacables. Maria Dolors és professora de cant a l’Institut del Teatre. Després d’estudiar al conservatori Mozarteum de Salzburg, s’especialitza en interpretació de lieder. Els seus recitals arreu del món li han comportat nombrosos premis i ser considerada una excel·lent coneixedora del gènere mozartià. Segons el llibre Músics de Tarragona, de Jordi Morant, per a algun crític musical il·lustre Maria Dolors mereix la valoració de millor intèrpret de Mozart del país. Un reconeixement des d'aquest espai llunar a una Lola estelar.

Una artista de la xarxa

La Lola  vol dedicar un record a una persona gairebé desconeguda en molts sectors de la ciutat, però que on era popular i ben estimada fou al Serrallo. I encara més popular si recordem que l'Antònia Casanovas i Melendres és aquella dona que tothom coneixia per la "Toneta del Pagès", i encara més si diem que es tracta de qui restaria immortalitzada en la nostra comparsa dels "nanos" representatius de tants personatges de la ciutat.
Si de fet la bona dona nasqué al carrer de La Nao de Santa Pola (Alacant), de ben jove passà a Tarragona i la seva vida, amb tots els seus, fou el mar, cosint i repassant pacientment les xarxes dels nostres pescadors. Dona senzilla i amable, àvia de 78 anys quan la seva figura, la seva fina cara, s'esdevingué perfectament caracteritzada en la figura de cartró que tots coneixem.

La nana assenyorada

Prova vivent de l'obertura de la societat tarragonina, la Tona Canals, altrament dita l'andalusa, es mereix un lloc entre les dones prominents de Tarragona. Membre d'una família noble de la ciutat, va fer sort quan  va emparentar amb els poderosos Castellarnau. Des d'aleshores, surt de marxa diversos cops cada any.

Dones que estimo

Sens dubte hi ha molta gent digna de ser reconeguda per la Lola. Però hi ha tres dones que s'emporten el meu afecte més tendre.

La Pepa Plana, en primer lloc, que tant aviat pren el tramvia anomenat desig per anar de pe a pa, com es fon amb la Penèlope o amb la Giulietta. Potser no és de Tarragona però sí que hi va estudiar. Me l'estimo per haver-me dit qui cantava Milord.
La Névoa, després, per tenir una passió en un món desapassionat: cantar fados. Potser no és de Tarragona però hi ha cantat. Me l'estimo per la seva estranya forma de vida.
La Irena Dubrovna, a continuació, perquè -com molts de nosaltres- vol ser molt feliç molt de temps, tot sabent que només s'és una mica feliç durant una estona. Segur que va passar una temporada a Tarragona visitant el Coliseo.

Una senyora molt refinada

Per la seva importància econòmica per a Tarragona, la Lola no pot deixar de mencionar, dins el catàleg de tarragonines il·lustres, la Petra Química, una veïna molt perfumada però, al mateix temps, molt afanyosa: ella sola ens facilita (és un dir) 18.201.250 Tm/any de diversos plàstics i carburants. A més, emisions contaminants de diversa mena, de les característiques de les quals la pròpia Petra, a través de l'atmosfèrica Administració, ens manté degudament informats.

Els noms retrobats

Les coses tenen existència si tenen nom. Si aquest es perd, extraviem la cosa. Per això, la tasca de Maria Teresa Muntanya, bastint els universos onomàstics dels oficis de ferrer, d’escombrer, de matalasser, de rajoler, d’armadors i remallaires, ens meravella. Sobre tot, ens permet continuar somiant en un món pretèrit però real.

Escaquista de primera

Tarragona està farcida de personatges il·lustres. Pocs d'entre ells són, però, dones. La Pepita va ser la primera jugadora catalana a aconseguir el títol de Mestre Internacional d'Escacs, el 1974. Aleshores ja vivia a Tarragona, on s'establí als anys seixanta, tot i que havia nascut a Barcelona. Un record per a aquesta escaquista femenina, campiona en un joc molt "masculí".