Fado com a teràpia

Dins el repertoti terapèutic, els psiquiatres tendeixen a centrar-se en els fàrmacs davant d'opcions psicoterapèutiques. Però no tots. Alguns pensen que s'ha de compaginar la teràpia farmacològica amb la psicoteràpia.Prozac works better when used with other therapies Altres, més creatius, proposen l'expressió emocional a través de l'art. Tal és el cas del Dr. Carlos Ranera, qui en el procés curatiu d'una pacient va afavorir que cantés fados. És a dir, va fer servir píndoles de nostàlgia musicals. La seva experiència ens la va escenificar a l'aula magna de la URV fa una setmana.Curar Con FadosL'ús dels fados, música melancòlicaca per excelència, sembla molt lluny de les receptes de "pensament positiu", tan típiques de la teràpia cognitiu-conductual. Però, almenys en aquest cas, el Fado ha vençut al Prozac.

Dos calbs i un violí

"Un guionista -deia el calb Luis Buñuel- ha de matar el seu pare cada dia, violar la seva mare i traicionar la seva patria. És el seu deure, d'alguna manera. I és aquí per a això. Si no ho fa, ningú ho farà per ell, i corre el risc se semblar tou" (Jean-Claude Carrière, a Buñuel del desierto, 2000). D'aquí un cert coratge necessari que ens fa passar cada dia per allò horrible, irracional i vulgar.
Un altre calb, en Pau Casals, confessà que cada matí, durant tota la seva vida, el començava de la mateixa manera: es dirigia al piano i interpretava dos preludis i dues fugues de Bach. Deia que això era per a ell com una benedicció, un renovat descobriment d'un món al qual li agradava pertànyer. I acabava dient: "Ho faig sempre igual, però mai amb rutina" (Jordi Morant, Músics de Tarragona, 2010).
I encara un tercer exemple del neuroticisme sense el qual ens costa viure dignament.

Monachatus non est pietas!

Em demanen que expliqui per què temo els corrents d'aire fred. Al meu palau hi ha estances ocultes però no hermètiques que, els dies rúfols, deixen circular avingudes aèries que redueixen la temperatura total de la casa a no més de 10 graus. En aquestes ocasions, haig de treure el millor de mi per mantenir l'homeostàsi i exorcitzar els dimonis que creixen en aquest ambient gèlid. Tot i que habitualment me n'en surto, haig de dir que ja no tinc tanta traça com solia i em fa por que arribi el dia que el fred s'instal·li a totes les habitacions per no sortir mai més. Per aquesta raó, he decidit anar-me'n a viure a les Canàries.

L'eufòria més gran i la més gran tristesa

Els qui hi hem tingut contacte, sabem dels devastadors efectes del trastorn bipolar. Per això, a banda de la medicació, són benvingudes iniciatives com la de MoodSwings, una eina d'autoajuda on-line per persones amb trastorn bipolar, els materials de la qual estan basats en un programa presencial que s'ha comprovat efectiu per reduïr els episodis de la malaltia. No questionem la teràpia farmacològica, però el més normal és prendre cura de nosaltres mateixos i això es també aplicable -perquè no?- a les "malalties mentals". Potser d'aquesta manera les considerarem com a normals... És conegut que l'atribució de normalitat està determinada culturalment. Watzlawick explica: "quan vivia a Bombay em van presentar certs swamis. Aquests són homes savis, sants, que gaudeixen allà d'una alta veneració, mentre que a Occident no es dubtaria ni un segon en qualificar-los d'esquizofrènics catatònics" (El sinsentido del sentido o el sentido del sinsentido, Herder, 2009).