Ahir em vaig comportar malament al cosmos

Ens ha deixat la curiositat insaciable, en petites píndoles de lectura no obligatòria. "Potser hi ha alguns poetes que saben què és la poesia. Jo no. I a mi em sembla bé desconèixer certes coses: no intentar crear un programa, perquè seria com tractar de fixar-nos nosaltres mateixos, com un objecte clavat en una agulla de cap." Aquí

Totes les platges en un gra de sorra, tota la poesia en una ceba

«Cebula», de Wisława Szymborska from blocsdelletres on Vimeo.

Co innego cebula.
Ona nie ma wnętrzności.
Jest sobą na wskroś cebula
do stopnia cebuliczności.
Cebulasta na zewnątrz,
cebulowa do rdzenia,
mogłaby wejrzeć w siebie
cebula bez przerażenia.

W nas obczyzna i dzikość
ledwie skórą przykryta,
inferno w nas interny,
anatomia gwałtowna,
a w cebuli cebula,
nie pokretne jelita.
Ona wielekroć naga,
do głębi itympodobna.

Byt niesprzeczny cebula,
udany cebula twór.
W jedej po prostu druga,
w większej mniejsza zawarta,
a w następnej kolejna,
czyli trzecia i czwarta.
Dośrodkowa fuga.
Echo złożone w chór.

Cebula, to ja rozumiem:
najnadobniejszy brzuch świata.
Sam się aureolami
na własną chwałę oplata.
W nas - tłuszcze, nerwy, żyły,
śluzy i sekretności.
I jest nam odmówiony
idiotyzm doskonałaości.

Wislawa Szymborska

Contra la força, fil i agulla

Penèlope espera durant vint anys el retorn del seu marit, Odisseu, que se n'ha anat a lluitar a la guerra de Troia. El personatge de Penèlope es pot interpretar de maneres diverses: és símbol de la pacient espera, de la fidelitat femenina i de l'amor incondicional a l'home amb qui es va casar, però també és símbol de la submissió de les dones d'aquella època, en no ser capaç de fer fora els pretendents de casa seva i permetre el malbaratament dels seus bens.
Hi ha una tercera interpretació: la que fa la Pepa Plana, que oposa la màquina de cosir i el fil a les espases i les dagues. Mentre preparava Penèlope, segur que la Pepa tenia al cap les paraules de la verge roja: "Tot allò que està sotmés al contacte de la força* s'envileix, sigui quin sigui el contacte. Colpejar o ser colpejat és una i la mateixa màcula. El fred de l'acer és tan mortal a l'empunyadura com a la punta. Tot allò que està exposat al contacte de la força és susceptible de degradació". SW "En quoi consiste l'inspiration occitanienne? (publicat el febrer de 1943).
(*) "Força" equival a "exercici del poder" (Larrauri, M. La guerra según Simone Weil, pàgina 42).
Penèlope cus durant uns mesos per tota Catalunya: el proper 27 de febrer ens donarà una puntada a Tarragona.

A l'ombra d'una santa

Paraules d'una persona que professava un profund desig de "re-encantar el món":

  "Una dona bonica mirant-se al mirall pot molt bé pensar que la imatge és ella mateixa. Una dona lletja sap que no ho és" (A beautiful woman looking at her image in the mirror may very well believe the image is herself. An ugly woman knows it is not).
Simone Weil

Bones de recordar ara que el novembre passat ha aparegut la traducció a l'anglès del llibre de seva neboda, Sylvie Weil, "Chez les Weil. André et Simone". Aqui us en copio unes paraules d'inici:
«Le génie était bicéphale. Mon père avait un double, un double féminin, un double mort, un double fantôme. Car oui, en plus d'être une sainte, ma tante était un double de mon père à qui elle ressemblait comme une jumelle. Un double terrifiant pour moi, puisque je lui ressemblais tant. Je ressemblais au double de mon père.»

PD. Editorial Trotta ha publicat el gener 2011 una traducció a l'espanyol d'aquest llibre.

Cartes d'una activista del desig

Les oiseaux d'Arabie - début from Dérives on Vimeo.
En vespres de la II Guerra Mundial, milers de refugiats espanyols creuen els Pirineus fugint de l'avenç de Franco. Antonio Atarés fou un d'ells. A la seva arribada a França, el varen internar al camp de Vernet d’Ariège. El març de 1941, rep carta d'una desconeguda, la filòsofa Simone Weil. S'inicia una correspondència entre ells dos. D'una banda, una intel·lectual jueva, compromesa amb la lluita política i mística, a Marsella. De l'altra, un paisà anarquista exiliat a França, però ja a les portes del Sahara, a Djelfa, Algèria, on va ser deportat un mes més tard. A través d'amistats, Weil pren coneixement del camp de Vernet i, en particular, que en ell hi havia l'Antonio. Li havien parlat molt bé d'ell i de que, fora del camp, no coneixia ningú, per la qual cosa no rebia mai ni paquets ni cartes. En vistes d'això, Weil decideix enviar-li un paquet i escriure-li. Heus aquí el text de la primera carta:

"Senyor:

Probablement li estranyarà de rebre una carta d'algú que no coneix, però el seu antic company de camp, en Nicolás, m'ha parlat de vostè en termes tals que em sembla com si ja el conegués (...). He estat en algunes ocasions al seu bell país. I penso que fins i tot a la seva regió. Mai oblidaré els pagesos que vaig veure en aquells camps. Per això, quan en Nicolás em parlava de vostè, em semblava com si ja el conegués de fa molt de temps.

M'han dit que no té ningú allà i que no rep cap ajuda. M'agradaria fer alguna cosa per vostè; malauradament no puc fer gaire. Li envio un paquet. Espero haver escollit coses que li agradin; ara és molt difícil trobar coses per enviar.

Em sap greu no poder escriure-li en espanyol. Si no sap vostè prou francès per poder llegir aquesta carta, espero que trobi algú que pugui traduir-la-hi. Vostè pot contestar-me en espanyol (...).

Amb els meus millors desitjos, una cordial salutació de Simone Weil".

Weil s'escrivia al mateix temps amb un austríac, Frantzl K., pagés del Tirol, que havia estat també al camp de Vernet però que havia pogut sortir gràcies a uns monjos d'Annecy que el van contractar com a jardiner.

"Benvolgut senyor K.:

Li envio un impermeable; espero que li vagi bé. Si necessita qualsevol altra cosa, faci-m'ho saber. També li envio una mica de diners; si us plau, no se senti ofès. En tot cas, ha de disposar d'alguns diners, ja que malauradament en aquest món no s'hi pot viure sense diners. No em doni les gràcies per això, li ho prego. El que puc fer per vostè és tan poc, que, com ja li he dit, és obligat. El seu agraïment em deixa avergonyida.

Sóc jo més aviat qui li ha d'estar agraïda a vostè. La seva carta m'ha commogut.

Tot i que Annency sigui tan bonica, de segur que sent vostè nostàlgia del seu país. M'agradaria conèixer-lo algun dia. En un altra situació, ¡què bells han de ser els seus poblets de muntanya! Espero que pugui vostè gaudir d'aquesta felicitat un altre cop (...).

Una cordial salutació...".

El fet d'aquesta correspondència no és tan extemporani com pugui semblar. Hi ha precedents. El 1916, quan Simone té 7 anys, tant ella com el seu germà André es cartegen amb afillats de guerra. Es conserva una carta que rep Simone el 17 de maig:
"Estimada madrineta, acabo de rebre les meves fotos i t'envio una. Ja em diràs que en penses del teu afillat, si creies que era més gran o més jove. La veritat és que no estic molt afavorit. L'uniforme m'està molt ample i no m'està tan bé com jo voldria (...). Ahir ens va rellevar de les trinxeres i ara estem durant quatre dies de reserve (...). En aquest moment estic de guàrdia a la carretera, fins a les 6 de la tarda, i després anirem a treballar a primera línia". Anteriorment, Simone havia d'haver-li fet algunes preguntes, ja que que l'afillat escriu: "No puc dir-te què hi ha a les trinxeres i què passa en elles, perquè un camarada s'ha passat quaranta dies al calabós per haver explicat quatre coses del que passava a primera línia (...). I ja acabo, madrineta. T'envio molts petons i abraçades de part meva al teus pares i germà. El teu afillat que se'n recorda de tu, Louis Craigny".
Simone s'esforçava molt en treballar per al seu soldat. Recollia llenya i en feia feixos que els seus pares li pagaven i els diners dels quals ella feia servir per comprar coses pels paquets que li enviava. El 29 de maig de 1917, de manera totalment inesperada, el Louis Craigny es va presentar a casa dels Weil. El van allotjar durant un dies, que va ser de gran felicitat: la nena i el seu afillat passejaven tot el dia agafats de la ma. El soldat no es va quedar molt de temps. Ja no tornarien a veure'l; va morir al front poc temps després.

Una trobada amb Simone Weil

El primer contacte va ser una topada casual amb les frases seguents: "Homes d'inteligència extremadament brillant poden néixer, viure i morir en l'error i la mentida. En ells, la intel·ligència no és un bé, ni tan sols un avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals comdemnats a presó de per vida, les cel·les dels quals fossin més o menys grans. Un home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència se sembla a un condemnat que se sentís orgullós de tenir una cel·la més gran." Van ser escrites per Simone Weil el 1942 ("La persona y lo sagrado" a Escritos de Londres y últimas cartas). No cal dir que la Lola es va sentir intrigada; aquestes paraules, que sonen paradoxals, li van despetar un cert ressò zen... Va començar així la indagació sobre la presumptament sospitosa Weil.

Aqui van algunes dades biogràfiques. A la seva curta vida, Simone Weil (1909-1943) va lluitar a la Guerra Civil, va treballar com a operària de fàbrica i va fer de pagesa, va debatre sobre Trotsky, va ensenyar a estudiants d'institut i sindicalistes, i va formar part de la Resistència Francesa. Filla de pares jueus benestants, es va passar la vida defensant els pobres i marginats de França i la gent colonitzada de tot el món, escrivint valentament per compte d'ells. Va ser una outsider total, a qui desgradaven tota mena d'ideologies. A la seva mort, als 34 anys de tuberculosi, va deixar una obra que ocupa quinze volums i que la estableix com una brillant pensadora política, social i espiritual.

En els seus escrits analitzà el poder i el seus efectes deshumanitzadors, va delinear una doctrina d'atenció i empatia vers el sufriment humà, i va criticar l'estalinisme molt abans que ho fes l'esquerra francesa. Creia que el treball intel·lectual s'ha de combinar amb el treball físic, i que les teories s'han de derivar de l'observació acurada i de l'experiència directe. I, després de tres experiències místiques cristianes, començà a reflexionar sobre la fe religiosa, el seu rol a la història humana i les limitacions de la religió organitzada. Les seves obres més conegudes, totes publicades postumament, són "A la espera de Dios", "La gravedad y la gracia", "La fuente griega" y "Echar raíces", publicades a Espanya per Editorial Trotta.

Aquest novembre, a l'IDFA Festival (Competition for First Appearance), es projectarà per primera vegada el documental An Encounter with Simone Weil dirigit per Julia Haslett, del qual en podeu veure el trailer a continuació.
No patiu, la cosa no s'acabarà aqui. Segur que en continuarem parlant, això només ha estat un tastet d'una dona sàvia i, per sort, contradictòria...

Saviesa indígena per garantir la biodiversitat

La biodiversitat -la varietat de gens, espècies i ecosistemes que constitueixen la vida a la Terra- ens proporciona nombrosos serveis. Hi ha una llarga llista: des de bens materials (aliments, fusta, medicines, fibres) fins el control d'inundacions, la regulació del clima i la renovació de nutrients, passant pels beneficis immaterials com ara el lleure i la salut mental i física. En paraules de Bedagi, del poble Wabanaki: "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta; ens torna el que li depositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos" (Bruchac, J. La saviesa de l'indi americà, J.J. de Olañeta Editor, 1997, pàg. 73). La qüestió és que aquests serveis no els tenim quantificats i, per descomptat, no paguem per ells. En fem ús ad libitum, sense pagar ni un duro. A compte de les futures generacions, és clar.
Un article de Science del 10 setembre 2010 passa revista a la situació de la conservació de la biodiversitat i els seus reptes més enllà del 2010. Sabem, per un post anterior, que la pèrdua de biodiversitat és un dels paràmetres de salud planetària la línea vermella del qual hem ultrapassat. La conclusió: Malgrat alguns èxits en conservació (sobretot a nivell local) i del creixent interés públic i grovernamental en la sostenibilitat, la biodiversitat continua reduint-se. Per afrontar adequadament la pèrdua els autors del estudi proposen lluitar per tres prioritats: (i) tractar la biodiversitat com un bé públic, (ii) integrar la biodiversitat en la presa de decisions públiques i privades, i (iii) crear les condicions que possibilitin la implantació de polítiques. D'aquestes prioritats, creuen que l'apreciació de la biodiversitat com un bé públic i del seu valor econòmic és central per a una conservació efectiva en el futur. En aquest punt, segueixen l'estela del article de Partha Dasgupta, de la Facultat d'Economia de la Universitat de Cambridge, “Natures's role in sustaining economic development”. Dasgupta argumenta que en la mesura de la riquesa per capita s'ha d'incloure no només el capital manufacturat, el capital humà i de coneixement (educació i salut), sinó també el capital natural (és a dir, recursos naturals i ecosistemes). Utilitzant els exemples d'Àsia del sud i de l'Àfrica subsahariana, mostra que durant el període 1970-2000 la riquesa per capita (amb el capital natural inclós) va disminuir encara que l'Index de Desenvolupament Humà (HDI) i el producte nacional brut van créixer. Dit d'una altra manera: s'han de mesurar els components del capital natural a l'inici i al final de cada any i, si han disminut, descomptar-ho dels ingressoss obtinguts. De no fer-ho així, els alegres comptes equivalen als d'un comerciant feliç pels ingressos obtinguts, però que no s'ha recordat de la necessitat de reposar els inventaris. Comptat i debatut, tot molt acadèmic i moderat. Penso que necessitem un canvi d'actitud més radical. Com els indis americans, hem de venerar el nostre entorn des que naixem fins que morim. Davant la insostenible explotació de la diversitat biològica de la Terra, hauriem de fer com Young Chief, indi cayuse, davant un tractat de venda de territori: Em demano si la terra deu tenir alguna cosa a dir. Em pregunto si deu sentir el que parlem. Em pregunto si cobrarà vida la terra i tot el que conté. Però sento el que la terra diu [...] Quan el Gran Esperit col·locà els essers humans a la terra volia que tinguessin cura del sòl i que no es fessin mal els uns als altres (Paraules de Young Chief, el 1855).

Més sobre la salut del planeta

Aquí teniu un gràfic que fa de termòmetre de la salut de la Terra. El cercle verd interior representa l'espai segur que els científics proposen per als nou sistemes ambientals claus del planeta. Les bandes vermelles representen una estimació de la situació actual per a cada variable. Com es veu, s'han excedit els límits en tres dels processos: la pèrdua de tasa de biodiversitat, el canvi climàtic i la interferència humana amb el cicle del nitrògen. Es pot trobar més informació al número d'abril 2010 de Scientific American (o a la versió espanyola, Investigación y Ciencia, juny 2010). ¿Necessitem un nou tipus de líder per salvar la Terra? ¿Ajudaran trobades d'experts, com ara la de Harvard Business School comentada ahir, a fomentar aquest nou perfil de directiu d'empresa?

Xamanisme New Age

Les qui ens encanten aquestes coses, estem meravellades que l'ancestral tradició del xamanisme estigui present els nostres dies. Podem trobar cercles de xamans/es, formació en xamanisme i teràpia xamànica, fins i tot consultoria xamànica. Enguany, per primera vegada a Espanya, s'impartirà un programa de tres anys en Xamanisme Transcultural. El tema és que no està clar si els vells xamans i les velles xamanes aprovarien aquest màster.

Menjar per als cotxes o per a la gent?

Aquest és el títol del capítol tercer del llibre "Terra. Superar l'era del petroli, per una nova justícia ambiental". Més que una pregunta és un cop de balda a la nostra consciència que Vandana Shiva fa per advertir-nos contra els biocombustibles. No són la solució sinó part del mateix problema: segons Shiva "la nostra alimentació està sent convertida en combustible per fer funcionar la infraestructura industrial" (pàgina 255).

Reiki xamànic

El Jim PathFinder Ewing, un xaman mestre en Karuna Reiki®, ens recomana que, a més de sanar-nos nosaltres mateixos, enviem reiki i pregàries sanadores al Golf de Mèxic fins que l'harmonia sigui restaurada.
Bona idea, que potser podríem fer extensiva a altres indrets o, millor encara, a tot el planeta... La pregunta, però, és: n'hi ha prou amb el remei o ens caldria un bon éschaton?

Espavilem-nos!

Com a mantis (endevina), veig el que passa a la resta d'universos paral·lels. I per això, us dic: cal espavilar-se! No només perquè l'era del petroli s'hagi acabat, si no perquè en el cinqué univers cap a la dreta estan retallant fins i tot els anuncis de la tele. Haurem d'aprendre a viure mirant el sol... mentre duri.

Les fades surten del boscatge

Pensin el que pensin els racionalistes, Sòcrates tenia un daímon, a qui concedia de facto una més gran autoritat que a la seva pròpia raó. Els dubtes que de vegades mostra Sòcrates al tractar racionalment diverses qüestions, desapareixen tan aviat com la presència del daímon es fa palesa. A la seva Apologia (4-19), Xenofont deixa ben clar que Sòcrates va desistir de preparar la seva defensa davant el tribunal perquè el daímon s'hi va oposar, ja que havia decidit que havia de morir i concloure la vida en el millor moment, estalviant-li l'experiència de la decadència física.

Però, com es sabut, els/les guies espirituals poden adoptar formes molt diferents, des d'éssers humans fins a rajos de llum o, simplement, veus internes molt subtils. De vegades, ens els trobem com a nans de pell corretjosa, ancians alats amb astes de brau de nom Filemon o, com sovint és el meu cas, sota la figura d'una formosa fada dels estanys.

Món il·lusionat

És una il·lusió que estiguem separats dels altres o de qualsevol cosa que estigui succeïnt al món. Això diuen les àvies.

Cada cop que es tala un arbre a la selva amazònica, un arbre d'Àfrica respon.