Psicologia christiana

"Les femmes, -generalitzà Poirot- són uns éssers meravellosos! Inventen, fantasien i miraculosament l'acaben encertant. No és ben bé així, naturalment. Les dones observen d'una manera inconscient mil detallets, sense adonar-se que ho fan. Les seves ments subconscients sumen totes aquests petits detalls... i del resultat en diuen intuïció. Jo sóc molt entès en psicologia. Conec aquestes coses".

Va treure pit amb aires d'importància , i el seu aspecte era tan ridícul, que em ser difícil no esclafir a riure. Va beure un glopet de xocolata i s'eixugà curosament el bigoti.

Agatha Christe, L'assassinat de Roger Ackroyd, 1926

Hercule Poirot anticipava les troballes més recents sobre com funciona la nostre memòria operativa: de manera involuntària i sense que ens n'adonem. Aquesta memòria (working memory) juga un paper crucial en molts dels processos cognitius d'alt nivell, com ara, per exemple, la presa de decisions o l'assoliment d'objectius. De manera que, davant d'un crim, sempre podrem de manera legítima demanar-nos: Qui ha sigut, realment?

Hassin, R Et al - Implicit Working Memory_2009

Sorpresas te da la vida ¡ay, Dios!

Els científics no se'n saben avenir. L'univers se'ns desplega ple de girs inesperats. Passadisos que porten a cinquenes, sisenes o, en general, múltipes dimensions. La bioesfera defensant-se de manera inesperada de les agressions de l'home. Lleis que governen fets que diríem fruit de l'atzar. ¿Què passa que no podem esgotar el sentit del que hi ha? No ens hauria de sorprendre tant. Com deia Rubén Baldes:

"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida ¡ay, Dios!...
La moraleja, Pedro Navaja, es que nadie sabe pa quién trabaja".

O, com la canten a la Xina des del segle IV a.C.:

Les formes més subtils de la força activa

provenen del Tao, la seva única deu viva.

La natura del Tao, qui podria dir-la mai?

La mirada no l'abasta, el tacte es perd en l'espai.

Així, eludint cadascun dels nostres sentits,

dins ells es congria tot amb formes de mil esperits.

Així, eludint el desig i el pensament,

conserva en ell totes les imatges com una gran ment.

És fosc i obscur, pregon,

l'essència de les coses les duu ell en el món,

i aquestes essències despleguen la veritat

d'allò que, un cop vist, serà realitat.

Avui és totalment com fou en el passat,

el seu nom supera el temps, i ningú el sap dir.

Ell porta totes les coses pel seu únic camí,

cap forma no es perd envers el seu destí.

Com sé jo que s'esdevé així

amb totes les coses belles que existeixen?

Per això, per la natura del Tao.

Lao zi, Tao Te ching, capítol XXI (versió al catala de Joan Gelabert)

Cervells de goma

Fa sis anys, l'escriptor de temes científics Joshua Foer era com tots nosaltres: s'oblidava d'on havia deixat les claus, de què havia de comprar al super i, fins i tot, del número de mòbil de la seva nòvia.
Dotze mesos més tard, va guanyar el campionat de memòria dels Estats Units.

"No només vaig guanyar. De fet, vaig establir un nou rècord al pais memoritzant una baralla de cartes en 1 minut i 40 segons"

va dir Foer, qui acaba de publicar a Espanya Los desafíos de la memoria (títol original Moonwalking with Einstein), el llibre que va escriure basat en les seves experiències. Foer es va entrenar a sí mateix per esdevenir un atleta de la memòria, algú que periòdicament intenta recordar llistes de centenars de números i paraules. Pot sonar com una comesa increïble. Però el cervell d'aquests "atletes" no és gens diferent del de qualsevol altra persona. Tan sols que ells treuen profit de parts diferents del cervell per transformar llistes corrents d'informació en vívides memòries. Foer explica el sistema que empra per recordar-ho tot. Visualitza imatge xocants i les associa amb cada un dels elements a recordar. Segons multitud d'estudis, aquesta pràctica crea connexions noves a nivell neuronal (dit d'una altra forma, modifica el cervell), connexions que faciliten desprès el record. Cap novetat, d'altre banda. Això mateix és quelcom que exerciten de fa temps els taxistes de l'infern. Moonwalking with Einstein

Reaccions viscerals: la intel·ligència de l'inconscient

Què ens fa socialment intel·ligents? Hi ha gent que pensa (com Gerd Gigerenzer del Max Plank Institute) que la major part de la interacció social és, més que el producte d’un càlcul complex, el resultat de reaccions instintives que podríem anomenar instints socials. Curiosa història la de la intuició en el pensament occidental. Segons Gigerenzer:

Començà sent la forma més segura de coneixement i ha acabat sent menystinguda com una guia voluble i poc fiable per a la vida. En altre temps, es va pensar que els àngels i els essers espirituals intuien amb impecable claredat -superior al raciocini merament humà-, i els filòsofs sostenien que la intuició feia que “veiessim” les veritats evidents en les matemàtiques i la moral. Tanmateix, a l’actualitat cada cop es lliga més a les tripes que al cervell, i ha descendit des de la certesa angelical fins el pur sentiment. Però en realitat les reaccions instintives no són impecables ni estúpides (…) treuen partit de les capacitats evolucionades del cervell i es basen en regles generals que ens permeten actuar de presa i amb una precisió pasmosa.

Decisiones instintivas, Ariel, 2008, pàgina 252 

Però els instints socials són, segons Gigerenzer, quelcom enterament diferent d’allò que es coneix com coeficient d’intel·ligència social. Aquest coeficient seria una mesura del desenvolupament de facultats mentals de màxim ordre, com l’evaluació de les conseqüències de conductes pròpies, l’anticipació de reaccions dels altres i el càlcul de pèrdues i ganancies en una potencial interacció. Gigerenzer considera que el resultat de l’evolució de la intel·ligència inconscient no va conduir exclusivament a la seva complexitat calculadora sinó más aviat a la capacitat de resoldre problemes complexos de manera molt simple. Així, la major part de la interacció social estaria basada no en la intel·ligència social «manipuladora» sinó en reaccions instintives especials, els abans mencionats «instints socials». Així doncs, la qualitat de la intuició radica en la intel·ligència de l’inconscient: la capacitat de saber, sense pensar, en quina regla basar-nos en cada situació. Hi ha moltes i bones raons per confiar en les nostres reaccions viscerals.

Un 2012 de somni (lúcid)

La investigació ha demostrat que la gent que practica tasques en els seus somnis lúcids les executa millor el dia següent. Això ens indica, clarament, que els nostres governants són uns somiatruites.

A més, ara sabem que els somiadors lúcids són excel·lents en la Iowa Gambling Task, prova que consisteix a guanyar quants més calers, millor. Un lúcid 2012, ple de somnis!

Els taxistes de l'infern

Potser sí que els taxistes londinencs tenen la part posterior de l'hipocamp superdesenvolupada (PNAS vol. 97 no.8). Tenir al cap un mapa cognitiu d'una ciutat laberíntica com Londres requereix, sens dubte, fer treballar les connexions neuronals. I ja se sap, el cervell és com un muscle: com més activitats fas, com més experiències tens, més gran i més complex esdevé ("The Science of Thinking Smarter", pàgina 3). Aquest desenvolupament extraordinari no vé, tanmateix, sense inconvenients.

En primer lloc, mentre que la part posterior de l'hipocamp s'engrandeix, l'anterior es redueix, la qual cosa disminueix la capacitat de formar i retenir informació visual. El mateix equip d'investigadors va ampliar l'estudi anterior per esbrinar les conseqüències neuropsicològiques de ser un taxista experimentat (trobareu l'article a continuació). Van considerar possibles raons per la disminució de la capacitat de memòria associativa, entre elles el volum reduït de la matèria grisa a l'hipocamp anterior. Van especular que una representació espacial complexa, que facilita la navegació experta i està associada amb una matèria grisa de l'hipocamp posterior més gran, podria tenir lloc a costa de les noves memòries espacial i del volum de matèria grisa de l'hipocamp anterior.Navigational Expertise May Compromise Associative Memory Però les desventures dels taxistes londinencs no s'acaben aquí. Altres investigacions indiquen que viure a la ciutat, en contrast amb viure al camp, afecta al cervell (a l'amígdala i al cortex cingular anterior, concretament) de manera que els urbanites responen a l'estrès social de manera diferent i tenen més números per acabar patint una malaltia mental. I qui hi ha més urbanita que un taxista? Com deia Shelley, l'infern és una ciutat que s'assembla molt a Londres. City Living Marks the Brain

Realitats paral·leles

Més enllà de la constatació què, parlant amb puritat, no hi ha una sola realitat sinó tantes realitats com persones -per bé que siguin enganyoses-, ¿és possible que existeixin universos paral·lels? No tan sols és possible: és fins i tot probable en opinió d'un nombre creixent de científics. Un d'ells és Brian Greene, que aquest gener ha publicat The Hidden Reality, on explora una de les qüestions més intrigants de totes: és el nostre univers l'únic que existeix, o és simplement un entre molts? Si pogués triar, la Lola ho tindria clar: quants més siguem, més riurem. Brian Greene on Parallel Worlds

De l'eternitat fins aqui

En un post anterior ens feiem ressò del llibre From Eternity to Here. Ara, per cortesia dels senyors d'Amazon, aqui en podeu llegir alguns extractes (Pròleg i Capitols Primer i Segon)

L'Univers que se'ns esmuny

Temps de canvi també per a la física. Recents observacions mostren que la constant alpha (la constant d'estructura fina) resulta que al capdavall no és tan constant. El físic John Webb ha publicat un estudi en el que revela dades que afirmen que la constant no és igual en tot l'univers i que s'observen canvis graduals entorn a un eix concret d'aquest. La cosa ha arribat finalment a The Economist, que es demana: Poden canviar les lleis de la física? El que probablement està demanat un canvi són els models que fem servir per descriure l'univers.

Si algú dels nostres dies ha influit en aquests models, sens dubte ha estat Stephen Hawking. Ara, com ja debeu saber, acaba de publicar The Grand Design, en col·laboració amb Leonard Mlodinow. S'ocupa d'alguns dels més grans interrogants sobre l'univers: Quan i com va començar? Perquè hi ha alguna cosa enlloc de res? Perquè som aqui? I, ens proporciona el disseny de l'univers prova d'un creador? Per a en Hawking, la denominada teoria M es l'única candidata per a una teoria completa de l'univers. La qüestió és que aquesta teoria consisteix en un conjunt de, al menys, cinc teories diferents sobre la base de la teoria de cordes. Per salvar aquesta dificultat, Hawking i Mlodinow argumenten, en un article a Scientific American de l'octubre 2010, que de fet no cal esperar una megateroria que ho resolgui tot. En un entorn amb múltiples fenómens: forats negres, quasars, matèria fosca, energia fosca, passats i futurs alternatius, universos paral·lels, etc. bé podem conviure amb una multiplicitat de models teòrics, enlloc d'un de sol que aspiri a explicar-ho tot. Cada un dels models descriuria millor els fenòmens sota un determinat ventall de condicions -per exemple, a baixes energies-, però cap podria descriure tots els aspectes de l'univers. Es posaria així fi a la caçera de l'esquerpa "teoria del tot".

Yin i yang neurològic

Segons una revisió recent, els experts apunten que l'exercici mental -mots encreuts, jugar als escacs-, a les etapes mitjanes de la vida (és a dir, abans que aparegui el deteriorament cognitiu) s'associa a una disminució del risc de patir posteriorment demència, particularment la malaltia d'Alzheimer. Tanmateix, aquest avantatge té després una contrapartida: quan la demència comença, el trastorn s'accelera. Els autors d'aquest altre nou estudi no troben una explicació clara del fenòmen però conclouen que l'activitat cerebral estimulant en edats avançades comprimeix la morbiditat cognitiva lligada a l'Alzheimer mitjançant alentir el deteriorament abans de la demència i accelerar-lo desprès. Un exemple més de la manifestació del principi del yin i el yang a l'univers.

Constant cosmològica no nul·la

Bones notícies. L'univers, finalment, no s'encamina cap a la destrucció definitiva. Les observacions recents d'estels explosius observats al llarg de tot l'univers, revelen un fet sorprenent: l'univers s'està accelerant. Aparentment, està dominat per una misteriosa "energia fosca" que impulsa l'acceleració cósmica. L'energia fosca pot ser una versió moderna de la "constant cosmològica" postulada per Einstein el 1917, però que va abandonar en la dècada dels 30. Les dades impliquen una constant cosmològica no nul·la. En termes entenedors, podríem dir que, en tot cas, ens aboquem només a una destrucció provisional i que, després d'aquesta, vindria un altre cicle i així succesivament. Un indici més que el nostre univers (com a membre del multivers) es comporta com un esser viu.

Il·lusions que omplen l'espai

Molts físics de partícules creuen actualment en una cosa que s'anomena camp de Higgs. Es tracta d'un camp misterios, invisible i eteri que omple tot l'espai. Fa que la matèria sembli pessada, com un home que corre en un oli invisible. Si poguessim trovar aquest camp, o més aviat la partícula que en seria la manifestació -anomenada bosó de Higgs- avaçaríem un bon pas cap al coneixement de l'univers. Fins a la data, el bosó de Higgs no ha pogut ser observat experimentalment.
Tantmateix, el camp de Higgs es va descobrir fa molts segles a l'antiga India, amb el nom de maya, que suggereix la idea d'un vel d'il·lusió per donar pes als objectes del món material. Som més lliures quan experimentem que la distinció entre nosaltres i l'univers és una falsa dicotomia.

Quan la ment és un destorb

"L'home és un esser pensant", deia Daisetz T. Suzuki. "Però les seves grans obres les realitza quan no calcula ni pensa". Vet aquí el punt de contacte entre el Zen i el kyudo o les altres arts, com ara la dansa, l'ikebana o la cal·ligrafia. En una època on el mindfulness s'aplica a tort i a dret, mira si pots fer la teva feina sense pensar.

La fletxa que mai fa diana

El temps és una cosa que a tots ens amoïna: ens passem mitja vida dessitjant que transcorri més de pressa i l'altra mitja dessitjant que els esdeveniments ja s'hagin acabat. Mentre que tots tenim eines per mesurar acuradament el temps, gairabé no ens adonem que el temps té una direcció: ningú es lliura de fer-se gran, no més jove; i recordem el passat, no el futur. Aquesta és la "fletxa del temps".
Com apreciem els efectes d'aquesta fletxa? Els identifiquem com l'ordre (baixa entropia) esdevenint desordre (alta entropia): un cop l'ou s'ha trencat, ja no podem refer la closca... Segons el físic teòric del Caltech Sean Carroll, això mateix és el que li passa al nostre univers. Ja que la fletxa apunta tan clarament cap a una direcció, potser ens suggereix una clau per entendre la formació i l'evolució de l'univers.
Carroll argumenta que el nostre univers podria ser el fill (un entre molts, és clar), en estat de baixa entropia, d'un multivers basat en un espai d'alta entropia (de Sitter) natural. Arribat el moment, també el nostre univers donarà a llum un altre univers nadó.

Twittejar mentre dorms

Recents descobriments posen en qüestió que, per actuar vers la consecució dels nostres objectius, primer haguem d'haver-los fixat conscientment. Segons una revisió publicada a la revista Science del 2 juliol 2010, les investigacions demostren que sota algunes condicions, iniciem les accions tot i que som inconscients dels objectius a assolir o del seu efecte motivador en el nostre comportament. La raó d'això és que el cervell humà està dissenyat per a l'acció, i permanentment processa informació rellevant a tal fi, per tal de "dir-nos" què vol i què hem de fer per tractar les circumstàncies de l'entorn. Així doncs, fixar, perseguir i materialitzar els objectius pot succeïr sense intervencions conscients.

Aquest fenòmen el coneixen bé els usuaris de Twitter o del Facebook. És moneda corrent que, en llevar-se, sofreixin un desig irrefrenable de llençar misstages la intenció dels quals no saben molt bé quina és fins que no els han escrit.

Comprendre-ho tot

La Kabbalah és un sistema jueu per descriure l'arbre de la vida, el cos de Déu, el teixit del cosmos i el Pla de tots els Plans. O sigui, un metasistema.
Malhauradament, qui necessita avui un sistema d'aquesta mena? Només els qui creuen en que totes les ànimes deriven d'una sola, anomenada Adam HaRishom (l'ànima del Primer Home) i que, per tant, cap de nosaltres som ànimes noves, sinó que tots tenim experiències acumulades de vides prèvies en altres encarnacions.
Com m'agradaria poder comprendre-ho tot! De moment, em conformo amb no espatllar res.

Cosmologia eterna

Un comentari marginal, atribuït a Sa'd al-Din al-Hamawi (c. 1252/3), en una còpia manuscrita de l'Insha´ al-Dawa´ir escrit per Ibn 'Arabi, compara l'univers en la seva totalitat amb l'ull de Déu que mai dorm. Bella metàfora o... vera expressió cosmològica?