Allò que no passarà en els propers 10 anys

D'economistes, n'hi ha de dues classes. Els que estan al servei del diner i els que no. Els primers tenen crisis. Els segons, alternatives. Els primers (gent decent com ara eles dirigents dels banc centrals, els organismes internacionals com ara el Fons Monetari Internacional (FMI) o la OCED, i els banquers) afirmen que la millor via per sortir de la crisi i aconseguir que creixi l'activitat econòmica i l'ocupació és baixar els salaris. Els segons avisen que hi ha estudis empírics que determinen que en la majoria d'economies europees (inclosa l'economia europea com un tot) el millor per augmentar el creixement econòmic és l'alternativa d'apujar els salaris. I que hi ha un estudi fet per C.W.M. Naastepad el 2007 per a Espanya (Navarro, V. et al. Hay alternativas, Ediciones sequitur, 2011, pàgina 139) que conclou que aquesta estratègia és també la més convenient per al cas espanyol. S'admenten apostes sobre el que creieu que passarà els propers deu anys.

Llenguatge de pau per als dirigents insensats

Deia John Lennon que les nostres societats estan dirigides per insensats. La solució la veia en què ens adonem que el poder és a les nostres mans: el govern som nosaltres. Que ens adonem que ha arribat el moment de deixar de queixar-nos i passar a l'acció. Volia repetir el mantra "pau" fins que se'ns fiqués al cap. Han passat 30 anys.
WAR IS OVER! (If You Want It) from Yoko Ono on Vimeo.

Ara ens diria que els hauriem de parlar amb el llenguatge de la no violència. We can work it out.A Language of Life

Tresors privats

Si la història ens donés una segona oportunitat, ¿tornaríem a crear els bancs?

Només si a algú se li acudís inventar el diner. Per exemple, a Walt Disney.

Gandhi al desert

Gandhi (i altres defensors de la no-violència, com ara Simone Weil), van arribar a la conclusió que no es poden aturar les agressions si no és amb la revulsió que produeix en els agressors la realitat del patiment assumit. Si aquesta deducció és correcte, la repressió dels saharauis hauria d'acabar aviat.

HAMMADA trailer català from Anna M. Bofarull on Vimeo.

Definicions de cap de setmana

Procrastination és pujar vídeos al YouTube. Procrastination és blogging. Procrastination és fer altres plans mentre et passen coses.

Amb l'aigua no s'hi juga...

Amb astorament hem assistit a la política de la dreta aquest sis mesos des de la presa de poder: retallades a tort i a dret amb l'argument que no hi ha un altre remei, que ho fan pel nostre bé. El flaire de la privatització s'ensuma per tot arreu. Ara ja no estem astorats: estem indignats. Molt de camí a recórrer, però, per fer com la comunitat quechua a Cochabamba en la "guerra" de l'aigua de fa onze anys...

Els reis del mambo

Amb visió helicòpter, el funcionament de les empreses és una calamitat. No fan més que donar problemes i no aporten res a la societat. Potser són útils als seus directius o propietaris, però no a la resta d'actors implicats. Tenint això present, què creieu que dirien els caps d'empresa si els demanéssim la seva autovaloració com a responsables? A Catalunya, no tenim dades i, per tant, hauríem de fer una suposició. Però a Estats Units, sí que ho sabem: els directius tenen l'ego pels núvols; el 87% valora les seves habilitats de lideratge com a "bones" o "excel.lents", però un percentatge semblant (89%) té al menys un "punt cec" en lideratge, és a dir, un àrea on els líders pensen que són millors del què realment són. ¿La situació seria diferent a Catalunya?Finding the First Rung Mentrestant, als mateixos Estats Units, una altra esquesta revela que els treballadors no confien en les decisions que prenen els directius de les seves empreses. Els reis del mambo ballen més que no en toquen.

El maleït futur de les empreses

Què farem amb les empreses? D'aqui deu anys, continuaran com fins ara? I d'aqui vint? No m'ho puc creure, que els empresaris segueixin utilitzant els treballadors de la mateixa manera. La pregunta és: De quina altra manera ens explotaran? No tinc clara la resposta; però que la tecnologia els hi donarà un cop de mà, això gairebé segur.The Future of Work

¿Escoles o fàbriques d'estudiants?

La reforma de l'educació és, fonamentalment, la reforma de nostra concepción de la capacitat humana. Els mestres s'han de demanar en tot moment: ¿Estic fomentant la creativitat o tant sols transmeten coneixements?

Pandèmia Grip A: marketing despietat

El mes d'agost 2010, l'OMS, l'Organització Mundial de la Salut, anunciava oficialment el final de la pandèmia de grip A que durant més d'un any ha mantingut en alerta el món sencer. El Dr. Joan-Ramon Laporte, metge farmacòleg i director de la Fundació Institut Català de Farmacologia, ha estat consultor de l'OMS i ens explica molt clarament què va passar.

Què els fa Internet als nostres cervells?

En Ramon, company de classe, no es desenganxa d'internet. Amb el Google, la Wikipedia i el Facebook disposa, em diu, de tot el coneixement del món a la punta dels dits. A més amb el seu iPad (o era un Galaxy?) no cal que vagi a la biblio; es connecta des de gairabé qualsevol cantonada.
Tanmateix, l'he notat una mica canviat. I l'hi he dit: Nano, ja no et veig capaç d'analitzar i aprofundir en els temes com abans, et veig com més va, més superficial. No serà que, afrontada amb més informació de la que pot ocupar-se'n confortablement, la teva ment està responent de l'única manera que pot: processant la immensitat d'informació cada cop més superficialment?
Au ves, em contesta,  ja està la Lola amb les seves teories de psicòloga! D'acord, li responc, però et suggereixo que t'uneixis al Linkedin i prenguis contacte amb Nicholas G Carr, qui segur et recomanarà que et desendollis una estona per llegir The Shallows en un lloc tranquil i en versió paper.

Endevinació socionòmica

La Lola és una fervent partidària de la futurologia, així com de tot el que tingui a veure amb la predicció i l'anticipació (cosa seriosa amb base científica; res d'astrologia, horoscops i similars). Hi ha qui opina que el futur no existeix; però, aleshores, com podríem inventar-lo? («La millor manera de predir el futur és inventar-lo», Alan Kay).
Recentment, la socionomia ha anat guanyant adeptes com a eina de predicció. Ara, un nou llibre (Mood Matters) d'en John Casti, matemàtic de l'International Institute for Applied Systems Analysis a Laxenburg, Austria, s'fageix a la nòmina i argumenta que, lluny que els esdeveniments condicionin les actituts públiques, el cert és el contrari. La majoria de gent pensa que una economia productiva fa la gent optimista i que una improductiva la fa pesimista. El cert és tot el contrari: Els optimistes fan una economia productiva, els pesimistes en fan una d'improductiva.
Un altre exemple: La majoria pensa que la pau fa a la gent feliç i tolerant mentre que la guerra l'enutja i la fa temorosa i patriòtica. El cert és el contrari: la gent satisfeta i tolerant fa la pau, mentra gent enutjada, temorosa i patriòtica fa la guerra.
Segons la ressenya publicada a Science, el llibre es beneficia dels coneixements de Casti en sistemes financers i teoria de la complexitat. Els deu anys que l'autor ha dedicat a madurar els conceptes del llibre i les seves conseqüències es deixen notar en la quantitat d'evidència gràfica que hi consta. Com a mínim, Casti ens presenta proves convincents que la cadena causal pot i de vegadas va en sentit contrari al del sentit comú.

L'aptitud crucial dels líders del demà

Un munt d'experts han exposat les seves idees sobre com ha de ser el líder del futur al simpòsium organitzat per la Harvard Business School sota el lema "Imaginant el futur del lideratge". Gairebé al mateix temps, s'ha fet públic (Scientific American, abril 2010) que tres dels principals processos ambientals han sobrepassat els límits segurs per a la humanitat:  la pèrdua de biodiversitat, la contaminació per nitrògen i el canvi climàtic.

Com es pot apreciar, sobre quina ha de ser aquesta característica hi ha opinions de tota mena. En conjunt, reflecteix una concepció del líderatge una mica sentimental, la qual cosa no està malament (¿a qui no li agradaria veure una mica més d'empatia o de mindfulness en el seu director?). En tot cas, està clar que el líder que aquests experts tenen al cap avui en dia no existeix. Existirà algun dia? Tendeixo a pensar que no però potser podríem fer un altre simpòsium per debatre-ho. Mentrestant, la millor habilitat que poden tenir els líders d'avui és fer-se fonedissos.

Lonebook

Sense ulleres i amb desgana, la ciutat s'esvaeix
a l'empara del facebook. Podria dir bonica sort
la meva, si cregués que tal cosa existeix.
D'amics cap ni un, tots han plegat o s'han mort
ves a saber: el meu mur està en blanc, apagat.
I de missatges, zero, només l'spam no dessitjat.

Esmerço hores en trobar una ànima bessona
al llibre on tothom hi posa la seva millor cara,
fa viatges guais i queda per passar una estona.
Pots escriure un comentari o dir m'agrada,
apuntar-te a un grup trivial si estàs desesperat
que ningú et respogui a les peticions d'amistat.

Com arribar a ser monjo

The Monk & The Monkey from Brendan Carroll on Vimeo.
En Ragu, un noi molt decidit, es enviat pel seu mestre a l'última missió per arribar a ser monjo. La tasca, simple en apariència, es transforma en un repte inesperat en descobrir el veritable valor de la missió.
Decisions similar en importància, tot i que potser no tan dramàtiques, les afrontem tots sovint. Responem com ho fa en Ragu?

Fer bugada

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons el diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.
Actualment, fer safareig vol dir connectar-se al twitter o, sobretot, al facebook... Ja heu fet bugada avui? Vinga que se us acumula la roba!
Ah! I perquè en quedi testimoni aquí us deixo el text escrit per l'anterior amo de casa meva i que constava en una rajola, avui desapareguda, al costat dels safareigs públics: "Mestresses que aquí renteu, quan aneu a donar blau, l'aigua aquesta no embruteu". Un bon consell per a tots els seguidors i seguidores d'en Zuckerberg.

Serem sapiens, però no prudents

"Si un cotxe va malament, al menys hauríem d'aixecar el peu de l'accelerador" diu Jordí Agustí, paleontòleg i professor investigador destinat a l'Institut de Paleoecologia Humana de la URV, en referència als danys que la nostra espècie està causant al planeta. "L'Homo sapiens va causar l'extinció dels neandertals, la desaparició de espècies a causa de l'agricultura i la ramaderia amb la revolució neolítica, i després de la revolució industrial estem a la tercera, per la desforestació que afecta a zones tropicals, que son grans magatzems de biodiversitat. Dintre d'aquests boscos pot haver microbis patògens amb gran capacitat d'infectar si es desplacen al desaparèixer el seu hàbitat". En síntesi, hem desenvolupat un òrgan no biològic -la cultura- amb el qual modificar l'entorn en benefici propi. Però en aquesta tasca em hem passat de frenada i sembla que estem generant canvis ambientals que acabaran per perjudicar-nos. Per aquest motiu, la Lola es permet suggerir al professor Agustí que, fins que no disposem d'un mitjà de transport basat en energia renovable no contaminant, enlloc de amb cotxe vagi a peu o, si més no, faci servir el transport públic.

Pobrets directius

La feina de directiu d'empresa té actualment mala premsa. El comú dels mortals els veu com aprofitats (perquè els capitalistes els necessiten per "portar" les seves empreses) i explotadors (ja que sembla que la manera preponderant que tenen de fer-ho és collant a la resta de treballadors). Jo diria que és una mala fama ben guanyada.
Les escoles de negocis, com sempre, en saben treure profit, d'aquest mal moment que passen els nostres executius. Així, es monten taules rodones (com la que va fer la Wharton School) on els futurs "líders" es poden queixar amargament que avui la seva feina és mes "complicada que mai". Naturalment, pensen que la causa d'això rau -en bona mesura- més en els altres que en ells mateixos.

Per què les escoles finlandeses obtenen els millors resultats?

La resposta, segons un informe recent fet per Tom Burridge per a la BBC, és múltiple: els nens només començen a anar a l'escola a partir dels 7 anys (la idea és que fins aquesta edat aprenen millor jugant), continuen a la mateixa escola durant tota l'educació (la primària i secundària estan combinades), els alumnes que tenen dificultats amb una materia tenen un mestre addicional però sempre dins la mateixa classe, els mestres són com "les mares escolars"...
L'informe conclou: "L'èxit del sistema esta construit sobre la idea que menys pot ser més. L'èmfasi es posa en una escoles relaxades, lliures de les prescripcions polítiques".

El dret a desintegrar-se

La Marga m'explicava fa poc: "Durant anys he treballat amb gent que aparentment ho donava tot per l'empresa. Tots hi treballavem amb la mateixa dedicació, però jo no quedava amb ells fora d'hores per prendre una copa o per a alguna sortida". El resultat, se'm queixa la Marga, "és que em van fer el buit perquè no tenia -deien- el mateix nivell de compromís". Finalment, va plegar fa uns sis mesos.
El cas de la Marga fa palesa la tendència del grups humans a fagocitar el seus membres i escopir fóra aquells que no s'integren en els rituals grupals. L'èxit -segons es definit per les normes d'aquell grup en particular- ve determinat en bona mesura per com els altres ens perceben al marge de les nostres responsabilitats laborals.