El blues del desert

Gravat a Tassili n'Ajjer durant tres setmanes d'hivern, aquest àlbum representa un llegat cultural inigualable. El grup, Tinariwen, toca una mena de "blues del desert" amb cançons que parlen de lluita i independència (alguns menbres de Tinariwen són antics guerrillers). El seu so prové d'una nació que s'estén entre el cru Sahara i la fèrtil sabana africana cap al sud, però que té poc en comú amb altres musics Malians perquè el grup és nòmada i mai s'està gaire temps en un mateix lloc.

L'atracció de Macau

Què tindrà Macau que tant atrau?  La Névoa, a l'igual que la Lola, s'ha sentit cridada per aquest llunyà port del delta de les Perles. Com no, Névoa hi va cantar fados als antics subdits dels portuguesos. Però no han estat les úniques en sentir l'atracció. També l'Orson Welles va escollir aquest indret de somni per contar-nos "una història immortal", per bé que era una Macau on es parlava l'espanyol com a idioma imperial. Aquest Welles, gaudia fent-nos jocs de mans! Coses de l'edat...

Ego te absolvo a peccatis tuis...

Dèiem l'altra dia que hi ha capitostos a les empreses que tenen l'ego pels núvols. D'egolefants també n'hi ha a d'altres indrets. A certes religions, per exemple, alguns ministres es creuen amb l'autoritat (per bé que s'excusen dient que és delegada) d'absoldre els altres... Per què l'ego és tan dolent? Bé, no sempre, podria dir jo; hi ha ocasions què es pot perdonar. Com quan ens topem amb personatges com Tachibana Akemi, dedicat als seus "Plaers solitaris":

És un plaer
quan, desplegant un full de paper
agafo el pinzell
i escric amb més habilitat
de la que esperava.
És un plaer
quan, després de cent dies
retorçant els mots
sense èxit, de sobte
sorgeix un bell poema.
És un plaer
quan, sense ajuts,
puc comprendre
el significat d'un volum
que es considerat molt espès.
És un plaer
quan, cosa molt infreqüent,
hi ha peix per sopar
i els meus fills criden joiosos
"¡yum-yum!" mentre l'engoleixen.
És un plaer
quan, en un llibre fullejat a l'atzar,
trobo un personatge que és com jo.

Dokurakugin ("Recitant versos per al meu propi plaer")

Tinta estacada

La utilització de la tinta es remunta a la Xina i a l'Egipte d'almenys 2.500 anys abans de Crist. Les tintes es feien normalment amb negre de sutge o amb ocre vermell mòlt amb una solució de cola o goma. Aquests materials es modelaven en forma de barres o blocs secs que després es barrejaven amb aigua a l'hora d'utilitzar-los. La tinta que es portava seca de la Xina o del Japó es va acabar coneixent a Occident amb el nom de "tinta xinesa" o "tinta índia".

Ara, el que ens arriba de la Xina, en forma d'e-Book Readers, és una tinta que no taca. La manera com utilitzarem creativament aquesta tinta és encara un misteri.

2010, any bomba

Si ha hagut un any fantàstic, aquest ha estat el 2010. Crec que haurem d'esperar al 2020 per tenir un any tan explosiu. De manera que aprofiteu els dies que queden. Una bona manera per fer-ho és seguir el consell de Jetsun Pema: "Sigues menys egoista. Si pots pensar més en els altres, els teus problemes es minimitzen (...) És molt important aprendre a conéixer-se un mateix". Com? Llegiu-ho aqui.

El port de les olors i de les llengües

Sense voler pecar d'immodèstia, la Lola s'enorgulleix del seu domini dels idiomes. Per exemple, parla xinès en les seves diverses variants. Direu, com és possible? Molt senzill: en el seus nombrosos viatges de negocis al "port de les olors" va poder aprendre el xinès clàssic, el xinès estàndar i el cantonès, gràcies al subtitulat de les pel·lícules. No totes eren eròtiques, eh! A banda d'obvis avantatges domèstics -consultar l'I Ching en versió original, escoltar els Fu-Manchu- aquest do de llengües li reporta a la Lola beneficiosos efectes cognitius, com ara el poder fer millor diverses coses alhora o una certa protecció contra els símptomes de l'Alzheimer.

Si El Corte Inglés és terapèutic, jo sóc el Dr. Freud

El Ferran Balsells escriu a El País que Tarragona és una ciutat trista i frustrada a causa d'un munt de projectes que no han prosperat. Per aquest motiu, pensa que la instal·lació de El Corte Ingles es viu com un revulsiu catàrtic, una teràpia. Que anar-hi serà en si mateix un acte de lleure: com qui va al circ (romà o d'altra mena) o al Motoclub.
Vaja! i jo que em pensava, des del rural, que és on visc, que Tarragona era la hòstia. Així que, per comprobar la certesa del dictus, jo que abandono el meu retir i baixo a la Imperial. ¡Santa Tecla beneïda, em trobo que hi ha festa cada dia, sense parar i sense pagar! Deu ser, com diu la M. Mercè Sardà i Pons, professora i dona d'avui, que ens manquen altaveus. Que en aquesta ciutat es fan moltes coses interessants, però que la gent no les sap. Li proposo al Gerent de El Corte Inglés que llogui el servei de megafonia a l'Ajuntament: com tota Tarragona anirà per allà a passejar, el conseller de Promoció i Estratègies de la Ciutat i Projecció Exterior podrà informar adequadament als despistats i als periodistes. PS Espero que la M. Mercè em perdoni la broma, sense mala intenció.

A les portes de la tardor

¡Ay, Islas Canarias, ay corazón de los guanches..!