Massa grans per ser empassats

Serem a temps de prendre-los-hi la corbata, als banquers? Segons Simon Johnson, professor d'Economia al MIT i ex economista en cap de l'FMI, la cosa pinta malament: els bancs s'han concentrat per esdevenir "massa grans per ser salvats", bé perquè les pèrdues potencials poden sobrepassar els recursos governamentals, bé perquè el públic pot no donar suport a un altre rescat massiu. En qualsevol cas, l'economia pot fer fallida. La recepta del professor Johnson és trossejar els bancs, fer-los més petits. Què en pensen els seus antics companys de l'FMI de les propostes del professor? Compraran el seu últim llibre 13 Bankers: The Wall Street Takeover and the Next Financial Meltdown? El comprarà la Susan George?

Marx a Wall Street

"La Coca-Cola -deia Billy Wilder- és una beguda estranya i quan me la prenc encara em sembla més estranya". L'elit del poder financer ("la classe de Davos") és gent assedegada i quan es reuneix encara té més set. Els de Wall Street et foten els calés al parquet i a les sales de cinema. Ja és hora que els hi prenguem la corbata. Com diu Susan George: "els vots són nostres, els bancs són nostres".

Wonderland

Espanya rep advertiments (llegeixi's "amenaces") del Fons Monetari Internacional (FMI): el Govern socialista ha de realitzar totes les accions necessàries per reduir el dèficit públic al 6% en 2011. En cas contrari, "les expectatives" dels inversors “no se verán corroboradas por los hechos y el riesgo país no estará todo lo bajo que debería”. "No hay alternativa, de lo contrario, España tendría graves problemas y tanto las empresas como las familias se verían afectadas negativamente", ha subratllat el senyor José Viñals, directiu de l'FMI. "Si, en algún momento, se registra una desviación en la senda de contención del desequilibrio presupuestario, deben aplicarse las medidas de corrección necesarias con la mayor premura posible", indica el directiu. En la seva opinió, aquesta exigència està motivada perquè "los mercados hoy tienen tolerancia cero a los incumplimientos de las políticas de reducción de déficit y a las políticas de mejora de la competitividad. La tolerancia hoy no es lo que era hace uno o dos años". Sense comentaris.

Si El Corte Inglés és terapèutic, jo sóc el Dr. Freud

El Ferran Balsells escriu a El País que Tarragona és una ciutat trista i frustrada a causa d'un munt de projectes que no han prosperat. Per aquest motiu, pensa que la instal·lació de El Corte Ingles es viu com un revulsiu catàrtic, una teràpia. Que anar-hi serà en si mateix un acte de lleure: com qui va al circ (romà o d'altra mena) o al Motoclub.
Vaja! i jo que em pensava, des del rural, que és on visc, que Tarragona era la hòstia. Així que, per comprobar la certesa del dictus, jo que abandono el meu retir i baixo a la Imperial. ¡Santa Tecla beneïda, em trobo que hi ha festa cada dia, sense parar i sense pagar! Deu ser, com diu la M. Mercè Sardà i Pons, professora i dona d'avui, que ens manquen altaveus. Que en aquesta ciutat es fan moltes coses interessants, però que la gent no les sap. Li proposo al Gerent de El Corte Inglés que llogui el servei de megafonia a l'Ajuntament: com tota Tarragona anirà per allà a passejar, el conseller de Promoció i Estratègies de la Ciutat i Projecció Exterior podrà informar adequadament als despistats i als periodistes. PS Espero que la M. Mercè em perdoni la broma, sense mala intenció.

El Sr. Majó i la menor

En Joan Majó, que signa com a enginyer i ex ministre, planteja una sèrie de preguntes sobre la nostra situació socioeconòmica, per a les que ell té, diu, algunes respostes i alguns dubtes i davant les quals ens convida a reflexionar. A la Lola li agraden les preguntes. També els dubtes. Per tant, recull les del senyor Majó i, tot i que es declara menor d'edat en aquestes qüestions, li promet que hi reflexionarà.

Els amors tarragonins d'en Jaume el Just

El rei Jaume II el Just, tot i que nascut a València, estaba enamorat de Tarragona per partida doble. D'una banda, sembla clar que s'estimava la pròpia ciutat ja que va voler venir  a la Imperial per casar-se amb la que seria la seva quarta i última muller, Elisenda de Montcada.
Però, més important encara, també estava enamorat (platònicament, és clar) de la seva patrona, santa Tecla. Havia conegut el seu retrat en una de les seves múltiples campanyes a Turquia i n'havia quedat prendat. Avorrit de matrimonis insulsos, va enviar Ramon d'Avinyó i els cònsuls de Tarragona a Armènia el setembre de 1319 amb la missió de recuperar la relíquia de l'estimada. Per a aquells vius embaixadors la cosa va ser fàcil. Van pagar al rei Onsino de Armenia quaranta caballs andalussos, un tron d'or i dos mil formatges mallorquins. El rei els va cedir els drets sobre el cadàver de la santa, que tenia dos braços, dues cames, etcètera. Van regresar els cavallers amb les restes estimades i les van guardar a Sant Cugat. Òbviament, si les haguessin portat directament a Tarragona, s'hagués notat molt i en Jaume II no podia arriscar-se. Ara bé, tant aviat com va poguer va fer portar els ossos d'un dels braços a la ciutat dels seus afectes. Així, va aprofitar el viatge del casori per fer una visita (platònica, és clar) al seu veritable amor. La mateixa cosa feia cada cop que les seves obligacions el duien a Tarragona, cosa que succeïa amb sospitosa freqüència. Així podriem dir que Tarragona té santa Tecla com a patrona gràcies al doble amor reial. O era en realitat un ùnic amor per la  catedralícia Tarraco?

Dos calbs i un violí

"Un guionista -deia el calb Luis Buñuel- ha de matar el seu pare cada dia, violar la seva mare i traicionar la seva patria. És el seu deure, d'alguna manera. I és aquí per a això. Si no ho fa, ningú ho farà per ell, i corre el risc se semblar tou" (Jean-Claude Carrière, a Buñuel del desierto, 2000). D'aquí un cert coratge necessari que ens fa passar cada dia per allò horrible, irracional i vulgar.
Un altre calb, en Pau Casals, confessà que cada matí, durant tota la seva vida, el començava de la mateixa manera: es dirigia al piano i interpretava dos preludis i dues fugues de Bach. Deia que això era per a ell com una benedicció, un renovat descobriment d'un món al qual li agradava pertànyer. I acabava dient: "Ho faig sempre igual, però mai amb rutina" (Jordi Morant, Músics de Tarragona, 2010).
I encara un tercer exemple del neuroticisme sense el qual ens costa viure dignament.

Saviesa indígena per garantir la biodiversitat

La biodiversitat -la varietat de gens, espècies i ecosistemes que constitueixen la vida a la Terra- ens proporciona nombrosos serveis. Hi ha una llarga llista: des de bens materials (aliments, fusta, medicines, fibres) fins el control d'inundacions, la regulació del clima i la renovació de nutrients, passant pels beneficis immaterials com ara el lleure i la salut mental i física. En paraules de Bedagi, del poble Wabanaki: "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta; ens torna el que li depositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos" (Bruchac, J. La saviesa de l'indi americà, J.J. de Olañeta Editor, 1997, pàg. 73). La qüestió és que aquests serveis no els tenim quantificats i, per descomptat, no paguem per ells. En fem ús ad libitum, sense pagar ni un duro. A compte de les futures generacions, és clar.
Un article de Science del 10 setembre 2010 passa revista a la situació de la conservació de la biodiversitat i els seus reptes més enllà del 2010. Sabem, per un post anterior, que la pèrdua de biodiversitat és un dels paràmetres de salud planetària la línea vermella del qual hem ultrapassat. La conclusió: Malgrat alguns èxits en conservació (sobretot a nivell local) i del creixent interés públic i grovernamental en la sostenibilitat, la biodiversitat continua reduint-se. Per afrontar adequadament la pèrdua els autors del estudi proposen lluitar per tres prioritats: (i) tractar la biodiversitat com un bé públic, (ii) integrar la biodiversitat en la presa de decisions públiques i privades, i (iii) crear les condicions que possibilitin la implantació de polítiques. D'aquestes prioritats, creuen que l'apreciació de la biodiversitat com un bé públic i del seu valor econòmic és central per a una conservació efectiva en el futur. En aquest punt, segueixen l'estela del article de Partha Dasgupta, de la Facultat d'Economia de la Universitat de Cambridge, “Natures's role in sustaining economic development”. Dasgupta argumenta que en la mesura de la riquesa per capita s'ha d'incloure no només el capital manufacturat, el capital humà i de coneixement (educació i salut), sinó també el capital natural (és a dir, recursos naturals i ecosistemes). Utilitzant els exemples d'Àsia del sud i de l'Àfrica subsahariana, mostra que durant el període 1970-2000 la riquesa per capita (amb el capital natural inclós) va disminuir encara que l'Index de Desenvolupament Humà (HDI) i el producte nacional brut van créixer. Dit d'una altra manera: s'han de mesurar els components del capital natural a l'inici i al final de cada any i, si han disminut, descomptar-ho dels ingressoss obtinguts. De no fer-ho així, els alegres comptes equivalen als d'un comerciant feliç pels ingressos obtinguts, però que no s'ha recordat de la necessitat de reposar els inventaris. Comptat i debatut, tot molt acadèmic i moderat. Penso que necessitem un canvi d'actitud més radical. Com els indis americans, hem de venerar el nostre entorn des que naixem fins que morim. Davant la insostenible explotació de la diversitat biològica de la Terra, hauriem de fer com Young Chief, indi cayuse, davant un tractat de venda de territori: Em demano si la terra deu tenir alguna cosa a dir. Em pregunto si deu sentir el que parlem. Em pregunto si cobrarà vida la terra i tot el que conté. Però sento el que la terra diu [...] Quan el Gran Esperit col·locà els essers humans a la terra volia que tinguessin cura del sòl i que no es fessin mal els uns als altres (Paraules de Young Chief, el 1855).