Economia indígena

Pobles Harmonia / Pueblos Armonía from iosphera on Vimeo.
Robert Zeigler, un eminent botànic americà, va volar a l'Aràbia Saudita el març de 2009 per a un seguit de reunions d'alt nivell sobre el futur del subministrament d'aliments del regne saudita. Els líders locals estaven nerviosos. Fortament dependents de les importacions, havien vist com el preu de l'arròs i el blat, els seus aliments bàsics diaris, fluctuaven violentament en el mercat mundial durant els tres anys anteriors, fins el punt que s'havien arribat a doblar en pocs mesos. Els saudites, rics en petrodòlars però pobres en terres fèrtils, cercaven una estratègia per assegurar-se que podrien continuar satisfent la gana d'una població creixent, i necessitaven el coneixement de Zeigler.
Hi ha dues maneres bàsiques d'incrementar les reserves d'aliments: trobar camps nous per conrear o inventar formes de multiplicar el rendiment dels que hi ha. Zeigler dirigeix l'Institut Internacional d'Investigació de l'Arròs (IRRI, en anglès), que està dedicat a la segona opció i fa servir la ciència per ampliar les collites. Zeigler va anar a l'Aràbia Saudita amb l'esperança que l'opulent regnat potser oferiria diners per fer una investigació bàsica que permetés fer descobriments tecnològics d'aquest tipus. Però es va adonar que, sorprenentment, els saudites volien atacar el problema per un altre costat. El que volien eren noves terres de conreu (Andrew Rice, "Is There Such a Thing as Agro-Imperialism?", The New York Times Magazine, 16 novembre 2009).
La cosa ve de més lluny. Dos anys abans, el novembre de 2007, una conferència convocada pel Saudi Water and Power Forum va reunir a especialistes en energia i aigua de tot el món, empreses incloses, a qui el govern saudita va anunciar la seva intenció de gastar, en el propers vint anys, 100 mil milions de dolars en plantes dessalinitzadores i altres instal·lacions per al tractament de l'aigua -tot en un pais que el 2020 encara tindrà una població de menys de 40 milions d'habitants (Susan George, Sus crisis, nuestras soluciones, Icaria, 2010, pàgina 147).
El 2009, els funcionaris del govern saudita, els banquers i els executius agrícoles van explicar a una delegació de l'IRRI liderada per Zeigler que pretenien gastar-se milers de milions de dolars en l'establiment de plantacions per produir arròs i altres conreus bàsics en països africans com ara Mali, el Senegal, Sudan i Etiòpia. Zeigler es va quedar parat, no només per la dimensió dels projectes sinó també per l'audacia de la ubicació. Àfrica, el continent més castigat per la fam, amb prou feines pot alimentar-se ella mateixa, així que encara menys mercats estrangers. Segons va confesar al New York Times, Zeigler tot just veia una part d'un examen incipient dels recursos alimentaris del món, examen que ha comencat a prendre forma els darrers anys, en gran part fora de la mirada internacional. Una varietat de factors (alguns de passatgers, com la pujada sobtada del preu dels aliments, i d'altres duradors, com el creixement de la població mundial i la manca d'aigua) ha creat un mercat de terres de conreu, perquè països rics però sense recursos de l'Orient Mitjà, de l'Asia i d'altres llocs busquen "subcontractar"la seva producció d'aliments en llocs on els camps són barats i abundants (L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta, Worldwatch Institute, pàgina 144).
Estem davant de l'agro-imperialisme, com es demana l'article del NYT? Si més no, és la globalització de l'agricultura. Contra aquest tipus de mercadeig, s'hi oposen les alternatives indígenes que, com les del vídeo de l'inici, proposen solucions locals a problemes locals.

Imagina't que donem una oportunitat a la pau

"Hi ha una alternativa a la violència. Queda't al llit i deixa créixer els teus cabells". Pot semblar taoista, però no ho és. És d'en John Lennon i prové del documental "Bed Peace", filmat el març de 1969 amb motiu del seu "Bed-in" amb Yoko Ono. El mateix documental d'on prové aquest vídeo, prova pràctica de l'alternativa. Una altra aplicació pràctica podria ser aquesta història, extreta del llibre "Armas, gérmenes y acero" de Jared Diamond (pàgina 63):

"A les illes Chatham, situades a 800 kilòmetres a l'est de Nova Zelanda, segles d'independència van arribar a un final brutal per al poble moriori el desembre de 1835. El 19 de novembre d'aquell any va arribar un vaixell que transportava 500 maoris provistos d'armes de foc, pals i destrals, als que seguiren el 5 de desembre 400 maoris més. Grups de maoris van començar a recórrer els assentaments dels morioris, anunciant que els morioris eren ara els seus esclaus i matant als qui posaven objeccions. Una resistència organitzada per part dels morioris podria, tot i així, haver derrotat els maoris, la proporció dels quals respecte els habitants de les illes era d'un a dos. Tanmateix, els morioris tenien una tradició de resoldre les disputes pacíficament. Van decidir en una assemblea no respondre als atacs, sinó oferir la pau, l'amistat i el repartiment de recursos.
Abans que els morioris poguessin presentar aquell oferiment, els maoris van atacar en massa. En els transcurs dels dies següents, van matar centenars de morioris, van cuinar i van menjar-se molts dels seus cossos i van esclavitzar a tots els altres, matant a la majoria d'ells també al llarg dels anys següents segons els venia de gust. Un supervivent moriori recordà: "[Els maoris] van començar a matar-nos com a ovelles... estàvem aterrits, vam fugir al boscatge, ens vam amagar en forats subterranis i en qualsevol lloc per escapar dels nostres enemics. Tot va ser inútil; ens descobriren i ens mataren, a homes, dones i nens indiscriminadament". Un conquistador maori va explicar: "Vam prendre possessió... d'acord amb les nostres costums i vam capturar a totes les persones. Ningú no va escapar. Algunes persones fugiren de nosaltres, i a aquestes les vam matar, i vam matar a d'altres, però ¿quina importància té? Ho fèiem d'acord amb nostres costums". (...) La tragèdia dels morioris se sembla a moltes altres tragèdies d'aquest tipus que han tingut lloc tant en el món modern coma l'Antiguitat, en les quals s'han enfrontat grups nombrosos i ben equipats amb oponents escasos i mal equipats. El que fa que la col·lisió entre maoris i morioris sigui tristament il·lustrativa és que ambós grups havien divergit d'un origen comú menys d'un mil·leni abans."

Parallamps anti-crisi

El govern de dretes de CiU vetlla per nosaltres. Els Masos estan convençuts que les garrotades que ens foten són pel nostre bé. Creuen que han de retallar perquè "no hi ha altre remei", però que un cop hagin "afavorit a les empreses" (privatitzant el que calgui), la cosa "anirà molt millor". Hi ha amors que maten.
La Lola es demana si les asseguradores comparteixen aquesta visió del futur. Amb una mica de retard, ha tingut uns idea lluminosa: ha decidit fer-se una assegurança "anti-crisi", a condició, és clar, que el preu sigui assequible, "retallat".
Digueu-me il·lusa, però estic d'acord amb alguns opinadors que es comencen a percebre sìmptomes que les coses "aniran millor" per bé que no, probablement, en el sentit que es pensa la nostra preocupada classe política. Llegiu l'article enllaçat i escolteu aquesta tertúlia, i ja em direu.

Els taxistes de l'infern

Potser sí que els taxistes londinencs tenen la part posterior de l'hipocamp superdesenvolupada (PNAS vol. 97 no.8). Tenir al cap un mapa cognitiu d'una ciutat laberíntica com Londres requereix, sens dubte, fer treballar les connexions neuronals. I ja se sap, el cervell és com un muscle: com més activitats fas, com més experiències tens, més gran i més complex esdevé ("The Science of Thinking Smarter", pàgina 3). Aquest desenvolupament extraordinari no vé, tanmateix, sense inconvenients.

En primer lloc, mentre que la part posterior de l'hipocamp s'engrandeix, l'anterior es redueix, la qual cosa disminueix la capacitat de formar i retenir informació visual. El mateix equip d'investigadors va ampliar l'estudi anterior per esbrinar les conseqüències neuropsicològiques de ser un taxista experimentat (trobareu l'article a continuació). Van considerar possibles raons per la disminució de la capacitat de memòria associativa, entre elles el volum reduït de la matèria grisa a l'hipocamp anterior. Van especular que una representació espacial complexa, que facilita la navegació experta i està associada amb una matèria grisa de l'hipocamp posterior més gran, podria tenir lloc a costa de les noves memòries espacial i del volum de matèria grisa de l'hipocamp anterior.Navigational Expertise May Compromise Associative Memory Però les desventures dels taxistes londinencs no s'acaben aquí. Altres investigacions indiquen que viure a la ciutat, en contrast amb viure al camp, afecta al cervell (a l'amígdala i al cortex cingular anterior, concretament) de manera que els urbanites responen a l'estrès social de manera diferent i tenen més números per acabar patint una malaltia mental. I qui hi ha més urbanita que un taxista? Com deia Shelley, l'infern és una ciutat que s'assembla molt a Londres. City Living Marks the Brain

Hem d'anar a Lourdes

L'arquebisbe Jaume de Tarragona fa sovint allò que a mi (i al meu home) ens encanta:  viatjar de la ceca a la meca. Desprès d'estar a Konya (l'antiga Icònium) a la recerca de Santa Tecla, ara li ha tocat repetir a Lourdes, a retrobar-se amb la canònica Bernadette.
S'emociona el germà Jaume en sentir la Mare de Déu a Lourdes dir-nos "No us prometo fer-vos feliços en aquest món sinó en l'altre". Prèvia penitència i eucaristia, això sí. 
Si de l'estimat germà Jaume depengués, ja tindríem la solució a la crisi: deixar-nos de pecats i anar a la Meca (perdó, vull dir a Lourdes). El Miracle de Lourdes

L'estratègia del xèrif de Nottingham

Sigui en aquest univers o en un de paral·lel, tenim la casa calenta: els ubics mercats, seguint l'estratègia de l'antagonista d'en Robin Hood, ens estan deixant pelats amb la lloable intenció d'enriquir més els rics. La Lola es permet de cantar-los:

Un porquet va anar al mercat,
un porquet a casa es va quedar,
un va menjar rosbif,
un altre no en va menjar
un porquet bua, bua, bua,
tot el camí de tornada a casa va plorar.

Realitats paral·leles

Més enllà de la constatació què, parlant amb puritat, no hi ha una sola realitat sinó tantes realitats com persones -per bé que siguin enganyoses-, ¿és possible que existeixin universos paral·lels? No tan sols és possible: és fins i tot probable en opinió d'un nombre creixent de científics. Un d'ells és Brian Greene, que aquest gener ha publicat The Hidden Reality, on explora una de les qüestions més intrigants de totes: és el nostre univers l'únic que existeix, o és simplement un entre molts? Si pogués triar, la Lola ho tindria clar: quants més siguem, més riurem. Brian Greene on Parallel Worlds

Amb l'aigua no s'hi juga...

Amb astorament hem assistit a la política de la dreta aquest sis mesos des de la presa de poder: retallades a tort i a dret amb l'argument que no hi ha un altre remei, que ho fan pel nostre bé. El flaire de la privatització s'ensuma per tot arreu. Ara ja no estem astorats: estem indignats. Molt de camí a recórrer, però, per fer com la comunitat quechua a Cochabamba en la "guerra" de l'aigua de fa onze anys...