Cartes d'una activista del desig

Les oiseaux d'Arabie - début from Dérives on Vimeo.
En vespres de la II Guerra Mundial, milers de refugiats espanyols creuen els Pirineus fugint de l'avenç de Franco. Antonio Atarés fou un d'ells. A la seva arribada a França, el varen internar al camp de Vernet d’Ariège. El març de 1941, rep carta d'una desconeguda, la filòsofa Simone Weil. S'inicia una correspondència entre ells dos. D'una banda, una intel·lectual jueva, compromesa amb la lluita política i mística, a Marsella. De l'altra, un paisà anarquista exiliat a França, però ja a les portes del Sahara, a Djelfa, Algèria, on va ser deportat un mes més tard. A través d'amistats, Weil pren coneixement del camp de Vernet i, en particular, que en ell hi havia l'Antonio. Li havien parlat molt bé d'ell i de que, fora del camp, no coneixia ningú, per la qual cosa no rebia mai ni paquets ni cartes. En vistes d'això, Weil decideix enviar-li un paquet i escriure-li. Heus aquí el text de la primera carta:

"Senyor:

Probablement li estranyarà de rebre una carta d'algú que no coneix, però el seu antic company de camp, en Nicolás, m'ha parlat de vostè en termes tals que em sembla com si ja el conegués (...). He estat en algunes ocasions al seu bell país. I penso que fins i tot a la seva regió. Mai oblidaré els pagesos que vaig veure en aquells camps. Per això, quan en Nicolás em parlava de vostè, em semblava com si ja el conegués de fa molt de temps.

M'han dit que no té ningú allà i que no rep cap ajuda. M'agradaria fer alguna cosa per vostè; malauradament no puc fer gaire. Li envio un paquet. Espero haver escollit coses que li agradin; ara és molt difícil trobar coses per enviar.

Em sap greu no poder escriure-li en espanyol. Si no sap vostè prou francès per poder llegir aquesta carta, espero que trobi algú que pugui traduir-la-hi. Vostè pot contestar-me en espanyol (...).

Amb els meus millors desitjos, una cordial salutació de Simone Weil".

Weil s'escrivia al mateix temps amb un austríac, Frantzl K., pagés del Tirol, que havia estat també al camp de Vernet però que havia pogut sortir gràcies a uns monjos d'Annecy que el van contractar com a jardiner.

"Benvolgut senyor K.:

Li envio un impermeable; espero que li vagi bé. Si necessita qualsevol altra cosa, faci-m'ho saber. També li envio una mica de diners; si us plau, no se senti ofès. En tot cas, ha de disposar d'alguns diners, ja que malauradament en aquest món no s'hi pot viure sense diners. No em doni les gràcies per això, li ho prego. El que puc fer per vostè és tan poc, que, com ja li he dit, és obligat. El seu agraïment em deixa avergonyida.

Sóc jo més aviat qui li ha d'estar agraïda a vostè. La seva carta m'ha commogut.

Tot i que Annency sigui tan bonica, de segur que sent vostè nostàlgia del seu país. M'agradaria conèixer-lo algun dia. En un altra situació, ¡què bells han de ser els seus poblets de muntanya! Espero que pugui vostè gaudir d'aquesta felicitat un altre cop (...).

Una cordial salutació...".

El fet d'aquesta correspondència no és tan extemporani com pugui semblar. Hi ha precedents. El 1916, quan Simone té 7 anys, tant ella com el seu germà André es cartegen amb afillats de guerra. Es conserva una carta que rep Simone el 17 de maig:
"Estimada madrineta, acabo de rebre les meves fotos i t'envio una. Ja em diràs que en penses del teu afillat, si creies que era més gran o més jove. La veritat és que no estic molt afavorit. L'uniforme m'està molt ample i no m'està tan bé com jo voldria (...). Ahir ens va rellevar de les trinxeres i ara estem durant quatre dies de reserve (...). En aquest moment estic de guàrdia a la carretera, fins a les 6 de la tarda, i després anirem a treballar a primera línia". Anteriorment, Simone havia d'haver-li fet algunes preguntes, ja que que l'afillat escriu: "No puc dir-te què hi ha a les trinxeres i què passa en elles, perquè un camarada s'ha passat quaranta dies al calabós per haver explicat quatre coses del que passava a primera línia (...). I ja acabo, madrineta. T'envio molts petons i abraçades de part meva al teus pares i germà. El teu afillat que se'n recorda de tu, Louis Craigny".
Simone s'esforçava molt en treballar per al seu soldat. Recollia llenya i en feia feixos que els seus pares li pagaven i els diners dels quals ella feia servir per comprar coses pels paquets que li enviava. El 29 de maig de 1917, de manera totalment inesperada, el Louis Craigny es va presentar a casa dels Weil. El van allotjar durant un dies, que va ser de gran felicitat: la nena i el seu afillat passejaven tot el dia agafats de la ma. El soldat no es va quedar molt de temps. Ja no tornarien a veure'l; va morir al front poc temps després.

Tinta estacada

La utilització de la tinta es remunta a la Xina i a l'Egipte d'almenys 2.500 anys abans de Crist. Les tintes es feien normalment amb negre de sutge o amb ocre vermell mòlt amb una solució de cola o goma. Aquests materials es modelaven en forma de barres o blocs secs que després es barrejaven amb aigua a l'hora d'utilitzar-los. La tinta que es portava seca de la Xina o del Japó es va acabar coneixent a Occident amb el nom de "tinta xinesa" o "tinta índia".

Ara, el que ens arriba de la Xina, en forma d'e-Book Readers, és una tinta que no taca. La manera com utilitzarem creativament aquesta tinta és encara un misteri.

El preu de l'aire

La nostra benvolguda administració s'enorgulleix de tenir un sistema d'informació de les emissions a l'atmosfera de 9 empreses adherides a l'Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT): Asesa, Basf, Dow, Repsol Petróleo, Repsol Química, Ercros (Tarragona i Vila-seca), Erfei i IQA-La Seda de Barcelona. Però, malhauradament, aquest sistema està basat en les dades que faciliten les pròpies industries (pressumptament no contaminants). Si mireu aquest sistema de seguiment us semblarà que tot va de meravella.
Ara, un estudi sobre males olors i qualitat de l'aire de Tarragona, realitzat pel LCMA de la UPC conclou: en l'aire de l'àrea urbana del Camp de Tarragona hi ha presència de fenol, cresol, binefil, acetat de vinil, hidrocarburs policíclics i acenotril, entre molts altres compostos amb potencials efectes sobre la salut.
El professor de la UPC i coresponsable de l’estudi, Francesc Xavier Roca assegura que amb la investigació que han fet poden oferir la tecnologia necessària perquè l'administració pugui determinar l’origen de les emissions contaminants.
¿Creieu que amb la disponibilitat de la tecnologia a aplicar per al control de les emissions contaminants aquestes desapareixeran?

El preu del peix

Per fi hi ha dades concretes de l'expoli del mar per part de la industria pesquera (estudi de l'evolució de les captures des de 1950 fins el 2006, veure a continuació). Resultats: El volum de captures ha augmentat tant el darrer mig segle que la pesca ha hagut d'expandir-se a noves aigües (perquè a les zones tradicionals ja no hi havia prou peix per cobrir la demanda), però s'ha arribat a un punt en què no queden noves aigües per explotar i el volum de captures s'ha començat a reduir. Solucions: Tancar a la pesca àmplies zones marines que garantirien la supervivència de les espècies sobreexplotades i, allà on s'autoritzi la pesca, fer-la de manera que no es destrueixin els ecosistemes.
The Spatial Expansion and Ecological Footprint of Fisheries
¿Creieu que el disposar d'una mesura del danys ajudarà a que les autoritats hi posin remei?

2010, any bomba

Si ha hagut un any fantàstic, aquest ha estat el 2010. Crec que haurem d'esperar al 2020 per tenir un any tan explosiu. De manera que aprofiteu els dies que queden. Una bona manera per fer-ho és seguir el consell de Jetsun Pema: "Sigues menys egoista. Si pots pensar més en els altres, els teus problemes es minimitzen (...) És molt important aprendre a conéixer-se un mateix". Com? Llegiu-ho aqui.

La veu de la Terra

Nascuda a Barcelona fa 83 anys, Carmina Virgili és catedràtica emèrita de Geologia de la universitat de Barcelona. Va ser la tercera dona a obtenir una càtedra a l'estat espanyol. "Sóc geòloga i estratígrafa. I m'agrada molt aquest panell perquè les capes de la roca són on es va escrivint la història de la Terra."

La geologia, una ciència poc coneguda?

"És una ciència desconeguda. Però cada vegada es coneix més. I els sotracs que passen de tant en tant ajuden a conèixer-la. La gent sembla que pensa que això passa perquè sí. Aleshores te'n recordes. I la gent se n'adona que nosaltres, quan fem una obra, és un diàleg amb la Terra. Hem de pensar i dir a la Terra què volem i preguntar-li què està disposada a suportar. Perquè si no hi ha diàleg, la Terra s'enfada. I quan la Terra s'enfada, és un sotrac." ¿No us recorden aquestes paraules de la catedràtica Virgili les de Young Chief, indi cayuse, el 1855?

Sapere aude!

El 21 de novembre es compleixen 10 anys de l'assassinat de l'Ernest Lluch. La Lola vol retre record a un intel·lectual que impregnà la seva tasca universitària d'una forta empremta democràtica i progressista. Taula rodona a "El Matí de Catalunya Ràdio". Manel Fuentes amb Eulàlia i Enric Lluch, filla i nebot de l'Ernest, la periodista Gemma Nierga, i l'alcalde de Sant Sebastià Odón Elorza.

L'hora de la justícia

El mínim que hem de demanar als economistes i als professors universitaris és que ens diguin la veritat sobre els tripijocs criminals dels especuladors financers. Alguns, com el catedràtic Sr. Bacaria, no ho fan. ¿Miopia intel·lectual o interessos creats? En qualsevol cas, a uns i a altres, la Lola els canta el bíblic SALM 58:

El juez de los jueces de la tierra
1 Del maestro de coro. «No destruyas». De David. A media voz

2 ¿De verdad, dioses, pronunciáis justicia,
juzgáis a los hombres conforme a derecho?
3 No, que cometéis a conciencia injusticias,
vuestras manos sopesan violencia en la tierra.
4 Pervertidos están desde el seno los malvados,
extraviados desde el vientre los hipócritas;
5 tienen veneno como veneno de serpiente,
como el de un áspid sordo que se tapa el oído,
6 que no oye la voz del encantador,
del mago experto en encantamientos.
7 Rómpeles, oh Dios, los dientes en la boca,
quiébrales, Yahvé, las muelas a los leones.
8 ¡Que se evaporen como agua que pasa,
que se pudran como hierba que se pisa,
9 como limaco que se deshace al andar,
como aborto que no contempla el sol!
10 ¡Antes de que echen espinas, como la zarza,
verde o quemada, los arrebate el torbellino!
11 El honrado se alegrará viendo la venganza,
lavará sus pies en la sangre del malvado;
12 dirá la gente: «El honrado cosecha su fruto;
sí, hay un Dios que juzga en la tierra».

    Nueva Biblia de Jerusalén
    Desclée De Brouwer, 2009

Quan els mercats perden oli

El professor Fabregat pensa que els bancs són inevitables. Els governs han de sortir en auxili dels bancs perquè la nostra societat no pot funcionar sense ells. És com -diu- aquell que vol fer funcionar el motor d'un cotxe sense oli: no és possible, sense oli la cosa no va. La pregunta és: i si no ens calguessin els motors de combustió per a res? De què viurien tants i tants capitalistes especuladors i els seus satel·lits financers si no fessin falta els bancs?

El deute públic, és evitable?

Quina pregunta! I tant, que és evitable. Només cal recordar que (Susan George dixit) els bancs són nostres. Així doncs, s'agafa els especuladors, els venedors en curt, els hedge funds, la banca d'inversió i altres nobles inversors institucionals i se'ls demana que ens condonin els interessos del deute públic, a canvi de poder seguir prestant-nos diners i que no els fem plegar, i tan amics. Bajanada? Ni de bon tros. Potser així aconseguirem que les entitas financeres abandonin la seva afecció, denunciada per Frederick Soddy, pels porcs negatius enlloc dels garrins positius (veure l'article de Herman Daly "Dinero, deuda y riqueza" (pàgina 38) del número 36 la revista Ecologia Política. Jo també penso, com l'Alesha Dixon, que necessitem timbalers més bons.

El maleït futur de les empreses

Què farem amb les empreses? D'aqui deu anys, continuaran com fins ara? I d'aqui vint? No m'ho puc creure, que els empresaris segueixin utilitzant els treballadors de la mateixa manera. La pregunta és: De quina altra manera ens explotaran? No tinc clara la resposta; però que la tecnologia els hi donarà un cop de mà, això gairebé segur.The Future of Work

Una trobada amb Simone Weil

El primer contacte va ser una topada casual amb les frases seguents: "Homes d'inteligència extremadament brillant poden néixer, viure i morir en l'error i la mentida. En ells, la intel·ligència no és un bé, ni tan sols un avantatge. La diferència entre homes més o menys intel·ligents és com la diferència entre criminals comdemnats a presó de per vida, les cel·les dels quals fossin més o menys grans. Un home intel·ligent i orgullós de la seva intel·ligència se sembla a un condemnat que se sentís orgullós de tenir una cel·la més gran." Van ser escrites per Simone Weil el 1942 ("La persona y lo sagrado" a Escritos de Londres y últimas cartas). No cal dir que la Lola es va sentir intrigada; aquestes paraules, que sonen paradoxals, li van despetar un cert ressò zen... Va començar així la indagació sobre la presumptament sospitosa Weil.

Aqui van algunes dades biogràfiques. A la seva curta vida, Simone Weil (1909-1943) va lluitar a la Guerra Civil, va treballar com a operària de fàbrica i va fer de pagesa, va debatre sobre Trotsky, va ensenyar a estudiants d'institut i sindicalistes, i va formar part de la Resistència Francesa. Filla de pares jueus benestants, es va passar la vida defensant els pobres i marginats de França i la gent colonitzada de tot el món, escrivint valentament per compte d'ells. Va ser una outsider total, a qui desgradaven tota mena d'ideologies. A la seva mort, als 34 anys de tuberculosi, va deixar una obra que ocupa quinze volums i que la estableix com una brillant pensadora política, social i espiritual.

En els seus escrits analitzà el poder i el seus efectes deshumanitzadors, va delinear una doctrina d'atenció i empatia vers el sufriment humà, i va criticar l'estalinisme molt abans que ho fes l'esquerra francesa. Creia que el treball intel·lectual s'ha de combinar amb el treball físic, i que les teories s'han de derivar de l'observació acurada i de l'experiència directe. I, després de tres experiències místiques cristianes, començà a reflexionar sobre la fe religiosa, el seu rol a la història humana i les limitacions de la religió organitzada. Les seves obres més conegudes, totes publicades postumament, són "A la espera de Dios", "La gravedad y la gracia", "La fuente griega" y "Echar raíces", publicades a Espanya per Editorial Trotta.

Aquest novembre, a l'IDFA Festival (Competition for First Appearance), es projectarà per primera vegada el documental An Encounter with Simone Weil dirigit per Julia Haslett, del qual en podeu veure el trailer a continuació.
No patiu, la cosa no s'acabarà aqui. Segur que en continuarem parlant, això només ha estat un tastet d'una dona sàvia i, per sort, contradictòria...

De com la matèria blanca es transforma en energia fosca

El nom correcte del senyor del saxo soprano és David Liebman.

De l'eternitat fins aqui

En un post anterior ens feiem ressò del llibre From Eternity to Here. Ara, per cortesia dels senyors d'Amazon, aqui en podeu llegir alguns extractes (Pròleg i Capitols Primer i Segon)

¿Escoles o fàbriques d'estudiants?

La reforma de l'educació és, fonamentalment, la reforma de nostra concepción de la capacitat humana. Els mestres s'han de demanar en tot moment: ¿Estic fomentant la creativitat o tant sols transmeten coneixements?

L'Univers que se'ns esmuny

Temps de canvi també per a la física. Recents observacions mostren que la constant alpha (la constant d'estructura fina) resulta que al capdavall no és tan constant. El físic John Webb ha publicat un estudi en el que revela dades que afirmen que la constant no és igual en tot l'univers i que s'observen canvis graduals entorn a un eix concret d'aquest. La cosa ha arribat finalment a The Economist, que es demana: Poden canviar les lleis de la física? El que probablement està demanat un canvi són els models que fem servir per descriure l'univers.

Si algú dels nostres dies ha influit en aquests models, sens dubte ha estat Stephen Hawking. Ara, com ja debeu saber, acaba de publicar The Grand Design, en col·laboració amb Leonard Mlodinow. S'ocupa d'alguns dels més grans interrogants sobre l'univers: Quan i com va començar? Perquè hi ha alguna cosa enlloc de res? Perquè som aqui? I, ens proporciona el disseny de l'univers prova d'un creador? Per a en Hawking, la denominada teoria M es l'única candidata per a una teoria completa de l'univers. La qüestió és que aquesta teoria consisteix en un conjunt de, al menys, cinc teories diferents sobre la base de la teoria de cordes. Per salvar aquesta dificultat, Hawking i Mlodinow argumenten, en un article a Scientific American de l'octubre 2010, que de fet no cal esperar una megateroria que ho resolgui tot. En un entorn amb múltiples fenómens: forats negres, quasars, matèria fosca, energia fosca, passats i futurs alternatius, universos paral·lels, etc. bé podem conviure amb una multiplicitat de models teòrics, enlloc d'un de sol que aspiri a explicar-ho tot. Cada un dels models descriuria millor els fenòmens sota un determinat ventall de condicions -per exemple, a baixes energies-, però cap podria descriure tots els aspectes de l'univers. Es posaria així fi a la caçera de l'esquerpa "teoria del tot".

No sóc una bruixa, sóc... la Lola

Benvinguts al Tea Party! La Christine O'Donnell, candidata al Senat per Delaware, promet que, si surt escollida, anirà a Washington i farà com faria qualsevol de nosaltres, "No sóc una bruixa,... sóc TU" Doncs molt malament! La Lola et promet que, si la votes, no pararà de fer encanteris i jocs de mans... I de cantar com un àngel. Mira, si no, el video a continuació.

Les imprescindibles dones

Avui en dia, les dones vivim, en mitjana, de 5 a 6 anys més que els homes. A l'edat de 85 anys hi ha aproximadament 6 dones per cada 4 homes. A l'edat de 100, la ràtio és de més de 2 a 1. I a l'edat de 122 -el rècord de longevitat humana- la proporció és de 1 a 0 a favor de les dones. En definitiva, les dones som més longeves; aquest sembla un fet indisputable. Per què? El Dr. Thomas Kirkwood avança la teoria que les dones som menys prescindibles que els homes. Aquests són cridats a fer la seva feina -atraure una parella- i després ja poden gairebé morir. El mateix doctor reconeix que aquesta idea és una mica extrema; tanmateix, des d'un punt de vista evolutiu, diu, els alts nivells de testosterona són perjudicials per a la supervivència a llarg termini. La Lola hi està d'acord i espera que el seu home canti, com en Groucho Marx, "m'alegro d'haver vingut, però ara he de marxar; em quedaria una setmana o dos, em quedaria tot l'estiu, però et dic: 'Haig de marxar!'".

Pandèmia Grip A: marketing despietat

El mes d'agost 2010, l'OMS, l'Organització Mundial de la Salut, anunciava oficialment el final de la pandèmia de grip A que durant més d'un any ha mantingut en alerta el món sencer. El Dr. Joan-Ramon Laporte, metge farmacòleg i director de la Fundació Institut Català de Farmacologia, ha estat consultor de l'OMS i ens explica molt clarament què va passar.

El port de les olors i de les llengües

Sense voler pecar d'immodèstia, la Lola s'enorgulleix del seu domini dels idiomes. Per exemple, parla xinès en les seves diverses variants. Direu, com és possible? Molt senzill: en el seus nombrosos viatges de negocis al "port de les olors" va poder aprendre el xinès clàssic, el xinès estàndar i el cantonès, gràcies al subtitulat de les pel·lícules. No totes eren eròtiques, eh! A banda d'obvis avantatges domèstics -consultar l'I Ching en versió original, escoltar els Fu-Manchu- aquest do de llengües li reporta a la Lola beneficiosos efectes cognitius, com ara el poder fer millor diverses coses alhora o una certa protecció contra els símptomes de l'Alzheimer.

Massa grans per ser empassats

Serem a temps de prendre-los-hi la corbata, als banquers? Segons Simon Johnson, professor d'Economia al MIT i ex economista en cap de l'FMI, la cosa pinta malament: els bancs s'han concentrat per esdevenir "massa grans per ser salvats", bé perquè les pèrdues potencials poden sobrepassar els recursos governamentals, bé perquè el públic pot no donar suport a un altre rescat massiu. En qualsevol cas, l'economia pot fer fallida. La recepta del professor Johnson és trossejar els bancs, fer-los més petits. Què en pensen els seus antics companys de l'FMI de les propostes del professor? Compraran el seu últim llibre 13 Bankers: The Wall Street Takeover and the Next Financial Meltdown? El comprarà la Susan George?

Marx a Wall Street

"La Coca-Cola -deia Billy Wilder- és una beguda estranya i quan me la prenc encara em sembla més estranya". L'elit del poder financer ("la classe de Davos") és gent assedegada i quan es reuneix encara té més set. Els de Wall Street et foten els calés al parquet i a les sales de cinema. Ja és hora que els hi prenguem la corbata. Com diu Susan George: "els vots són nostres, els bancs són nostres".

Wonderland

Espanya rep advertiments (llegeixi's "amenaces") del Fons Monetari Internacional (FMI): el Govern socialista ha de realitzar totes les accions necessàries per reduir el dèficit públic al 6% en 2011. En cas contrari, "les expectatives" dels inversors “no se verán corroboradas por los hechos y el riesgo país no estará todo lo bajo que debería”. "No hay alternativa, de lo contrario, España tendría graves problemas y tanto las empresas como las familias se verían afectadas negativamente", ha subratllat el senyor José Viñals, directiu de l'FMI. "Si, en algún momento, se registra una desviación en la senda de contención del desequilibrio presupuestario, deben aplicarse las medidas de corrección necesarias con la mayor premura posible", indica el directiu. En la seva opinió, aquesta exigència està motivada perquè "los mercados hoy tienen tolerancia cero a los incumplimientos de las políticas de reducción de déficit y a las políticas de mejora de la competitividad. La tolerancia hoy no es lo que era hace uno o dos años". Sense comentaris.

Si El Corte Inglés és terapèutic, jo sóc el Dr. Freud

El Ferran Balsells escriu a El País que Tarragona és una ciutat trista i frustrada a causa d'un munt de projectes que no han prosperat. Per aquest motiu, pensa que la instal·lació de El Corte Ingles es viu com un revulsiu catàrtic, una teràpia. Que anar-hi serà en si mateix un acte de lleure: com qui va al circ (romà o d'altra mena) o al Motoclub.
Vaja! i jo que em pensava, des del rural, que és on visc, que Tarragona era la hòstia. Així que, per comprobar la certesa del dictus, jo que abandono el meu retir i baixo a la Imperial. ¡Santa Tecla beneïda, em trobo que hi ha festa cada dia, sense parar i sense pagar! Deu ser, com diu la M. Mercè Sardà i Pons, professora i dona d'avui, que ens manquen altaveus. Que en aquesta ciutat es fan moltes coses interessants, però que la gent no les sap. Li proposo al Gerent de El Corte Inglés que llogui el servei de megafonia a l'Ajuntament: com tota Tarragona anirà per allà a passejar, el conseller de Promoció i Estratègies de la Ciutat i Projecció Exterior podrà informar adequadament als despistats i als periodistes. PS Espero que la M. Mercè em perdoni la broma, sense mala intenció.

El Sr. Majó i la menor

En Joan Majó, que signa com a enginyer i ex ministre, planteja una sèrie de preguntes sobre la nostra situació socioeconòmica, per a les que ell té, diu, algunes respostes i alguns dubtes i davant les quals ens convida a reflexionar. A la Lola li agraden les preguntes. També els dubtes. Per tant, recull les del senyor Majó i, tot i que es declara menor d'edat en aquestes qüestions, li promet que hi reflexionarà.

Els amors tarragonins d'en Jaume el Just

El rei Jaume II el Just, tot i que nascut a València, estaba enamorat de Tarragona per partida doble. D'una banda, sembla clar que s'estimava la pròpia ciutat ja que va voler venir  a la Imperial per casar-se amb la que seria la seva quarta i última muller, Elisenda de Montcada.
Però, més important encara, també estava enamorat (platònicament, és clar) de la seva patrona, santa Tecla. Havia conegut el seu retrat en una de les seves múltiples campanyes a Turquia i n'havia quedat prendat. Avorrit de matrimonis insulsos, va enviar Ramon d'Avinyó i els cònsuls de Tarragona a Armènia el setembre de 1319 amb la missió de recuperar la relíquia de l'estimada. Per a aquells vius embaixadors la cosa va ser fàcil. Van pagar al rei Onsino de Armenia quaranta caballs andalussos, un tron d'or i dos mil formatges mallorquins. El rei els va cedir els drets sobre el cadàver de la santa, que tenia dos braços, dues cames, etcètera. Van regresar els cavallers amb les restes estimades i les van guardar a Sant Cugat. Òbviament, si les haguessin portat directament a Tarragona, s'hagués notat molt i en Jaume II no podia arriscar-se. Ara bé, tant aviat com va poguer va fer portar els ossos d'un dels braços a la ciutat dels seus afectes. Així, va aprofitar el viatge del casori per fer una visita (platònica, és clar) al seu veritable amor. La mateixa cosa feia cada cop que les seves obligacions el duien a Tarragona, cosa que succeïa amb sospitosa freqüència. Així podriem dir que Tarragona té santa Tecla com a patrona gràcies al doble amor reial. O era en realitat un ùnic amor per la  catedralícia Tarraco?

Dos calbs i un violí

"Un guionista -deia el calb Luis Buñuel- ha de matar el seu pare cada dia, violar la seva mare i traicionar la seva patria. És el seu deure, d'alguna manera. I és aquí per a això. Si no ho fa, ningú ho farà per ell, i corre el risc se semblar tou" (Jean-Claude Carrière, a Buñuel del desierto, 2000). D'aquí un cert coratge necessari que ens fa passar cada dia per allò horrible, irracional i vulgar.
Un altre calb, en Pau Casals, confessà que cada matí, durant tota la seva vida, el començava de la mateixa manera: es dirigia al piano i interpretava dos preludis i dues fugues de Bach. Deia que això era per a ell com una benedicció, un renovat descobriment d'un món al qual li agradava pertànyer. I acabava dient: "Ho faig sempre igual, però mai amb rutina" (Jordi Morant, Músics de Tarragona, 2010).
I encara un tercer exemple del neuroticisme sense el qual ens costa viure dignament.

Saviesa indígena per garantir la biodiversitat

La biodiversitat -la varietat de gens, espècies i ecosistemes que constitueixen la vida a la Terra- ens proporciona nombrosos serveis. Hi ha una llarga llista: des de bens materials (aliments, fusta, medicines, fibres) fins el control d'inundacions, la regulació del clima i la renovació de nutrients, passant pels beneficis immaterials com ara el lleure i la salut mental i física. En paraules de Bedagi, del poble Wabanaki: "El Gran Esperit és el nostre pare, però la Terra és la nostra mare. Ella ens alimenta; ens torna el que li depositem i també ens dóna les plantes medicinals. Si estem ferits, acudim a la nostra mare i procurem tocar-la amb la ferida per guarir-nos" (Bruchac, J. La saviesa de l'indi americà, J.J. de Olañeta Editor, 1997, pàg. 73). La qüestió és que aquests serveis no els tenim quantificats i, per descomptat, no paguem per ells. En fem ús ad libitum, sense pagar ni un duro. A compte de les futures generacions, és clar.
Un article de Science del 10 setembre 2010 passa revista a la situació de la conservació de la biodiversitat i els seus reptes més enllà del 2010. Sabem, per un post anterior, que la pèrdua de biodiversitat és un dels paràmetres de salud planetària la línea vermella del qual hem ultrapassat. La conclusió: Malgrat alguns èxits en conservació (sobretot a nivell local) i del creixent interés públic i grovernamental en la sostenibilitat, la biodiversitat continua reduint-se. Per afrontar adequadament la pèrdua els autors del estudi proposen lluitar per tres prioritats: (i) tractar la biodiversitat com un bé públic, (ii) integrar la biodiversitat en la presa de decisions públiques i privades, i (iii) crear les condicions que possibilitin la implantació de polítiques. D'aquestes prioritats, creuen que l'apreciació de la biodiversitat com un bé públic i del seu valor econòmic és central per a una conservació efectiva en el futur. En aquest punt, segueixen l'estela del article de Partha Dasgupta, de la Facultat d'Economia de la Universitat de Cambridge, “Natures's role in sustaining economic development”. Dasgupta argumenta que en la mesura de la riquesa per capita s'ha d'incloure no només el capital manufacturat, el capital humà i de coneixement (educació i salut), sinó també el capital natural (és a dir, recursos naturals i ecosistemes). Utilitzant els exemples d'Àsia del sud i de l'Àfrica subsahariana, mostra que durant el període 1970-2000 la riquesa per capita (amb el capital natural inclós) va disminuir encara que l'Index de Desenvolupament Humà (HDI) i el producte nacional brut van créixer. Dit d'una altra manera: s'han de mesurar els components del capital natural a l'inici i al final de cada any i, si han disminut, descomptar-ho dels ingressoss obtinguts. De no fer-ho així, els alegres comptes equivalen als d'un comerciant feliç pels ingressos obtinguts, però que no s'ha recordat de la necessitat de reposar els inventaris. Comptat i debatut, tot molt acadèmic i moderat. Penso que necessitem un canvi d'actitud més radical. Com els indis americans, hem de venerar el nostre entorn des que naixem fins que morim. Davant la insostenible explotació de la diversitat biològica de la Terra, hauriem de fer com Young Chief, indi cayuse, davant un tractat de venda de territori: Em demano si la terra deu tenir alguna cosa a dir. Em pregunto si deu sentir el que parlem. Em pregunto si cobrarà vida la terra i tot el que conté. Però sento el que la terra diu [...] Quan el Gran Esperit col·locà els essers humans a la terra volia que tinguessin cura del sòl i que no es fessin mal els uns als altres (Paraules de Young Chief, el 1855).

Universitats Professionals

Tot indica que tenim un problema amb la formació professional (o "un repte de futur", si voleu dir-ho així): ens manquen persones titulades de formació professional entre la població ocupada. "Sembla que a Catalunya es compensa el retard crònic en mà d’obra qualificada amb una presència més elevada de titulats superiors, però justament, algú es podria plantejar si aquest fet arriba o no a compensar el dèficit acumulat i aporta un valor afegit que fa possible una més elevada capacitat d’adaptació i de canvi dels recursos existents, justificant així una menor eficiència del sistema"  Oriol Homs, Fundació CIREM.
La Lola vol recollir una proposta per a una possible solució: Reciclar la meitat de les universitats en centres de formació professional. Això tindría un cost mínim: tenim les aules, tenim el professorat i, el més important, tenim els alumnes. L'única cosa que canviaria: el contingut de l'ensenyament. I ¿quin seria aquest? No cal inventar la roda: mire'm què fan a Alemanya que, segons els experts, té la millor formació professional d'Europa.
PS. Si algú pensa que tampoc jo estic inventant la roda, ja que les Universitat Laborals ja estan descobertes de fa temps, està molt equivocat. La idea no és meva: la va exposar un expert en un documental passat a TV3 ahir 29 de setembre, dia de vaga general.

De Reus a Tarragona, passant per Figueres

La de Magda Folch Solé va ser una vida dedicada a la pintura i al dibuix amb genialitat i rigor. També a la docència, com a professora de filosofia i de dibuix i pintura. Tot i que nascuda a Reus el 1903, Magda va viure al llarg de la vida a diversos llocs de Catalunya (i fins i tot a Eivissa), fins que el 1960 es traslladà amb la seva família a Tarragona, on s'establí de forma definitiva.
El seu talent per al retrat sempre li ha estat reconegut; els mateixos companys artistes li demanaven de plasmar la seva figura sobre la tela. A l'esglèsia de Sant Joan de Reus hi ha el retaule de l'altar de la Mare de Déu de Montserrat, on els escolanets corresponen a retrats de nens de la ciutat.
A Reus hi té un carrer dedicat des del 2000. El 1986, la Fundació 'la Caixa' organitzà a la sala de Tarragona una exposició antològica. Avui s'afegeix a la nómina de dones il·lustres per "la perseverança en la seva persuasiva eloqüència", segons digué el crític Salvador Vilaseca en la presentació de l'exposició a la sala Anquin's l'any 1975.

La Lola no se'n va de vaga

Sense necessitat de fer vaga, tot allò que la Lola vol, la Lola ho aconsegueix.


The Satin Dollz in "Whatever Lola Wants" from Dan Blank on Vimeo.

Què els fa Internet als nostres cervells?

En Ramon, company de classe, no es desenganxa d'internet. Amb el Google, la Wikipedia i el Facebook disposa, em diu, de tot el coneixement del món a la punta dels dits. A més amb el seu iPad (o era un Galaxy?) no cal que vagi a la biblio; es connecta des de gairabé qualsevol cantonada.
Tanmateix, l'he notat una mica canviat. I l'hi he dit: Nano, ja no et veig capaç d'analitzar i aprofundir en els temes com abans, et veig com més va, més superficial. No serà que, afrontada amb més informació de la que pot ocupar-se'n confortablement, la teva ment està responent de l'única manera que pot: processant la immensitat d'informació cada cop més superficialment?
Au ves, em contesta,  ja està la Lola amb les seves teories de psicòloga! D'acord, li responc, però et suggereixo que t'uneixis al Linkedin i prenguis contacte amb Nicholas G Carr, qui segur et recomanarà que et desendollis una estona per llegir The Shallows en un lloc tranquil i en versió paper.

Pianista, pedagoga i activista cultural

Núria Delclòs, una tarragonina amb tanta empenta com amor per la música, s'emporta avui el nostre reconeixement. La seva biografia impressiona per la tenacitat emprenedora en un entorn poc afavoridor. La Corporació Tarragonina li va atorgar el diploma per Serveis Distingits l'any 2003. Com que no he sabut trobar referència a aquest fet a l'actual web municipal, proposo que l'Ajuntament creï i li concedeixi un nou premi: el de la Creu de l'Amor Tenaç (poden demanar-li el parer a l'Olga Xirinachs).

Cantera i abocador

 Segons Susan George, això és el que el neoliberalisme està fent amb el nostre planeta: convertir-lo en una cantera i un abocador. Aquesta conclusió la podreu trobar al seu recent llibre Sus crisis, nuestras soluciones. Bon material per generar debat a les escoles sobre els desequilibris mundials i la solidaritat. Com també ho és la pàgina web www.kaidara.org, que recull propostes didàctiques per treballar a l'aula temes com la pobresa, els drets humans, la democràcia o la cultura de la pau, des d'una visió crítica i transformadora.

A les portes de la tardor

¡Ay, Islas Canarias, ay corazón de los guanches..!

El pes de la jovenesa

"General, vigile a su hija: ha intentado sentarse sobre mis rodillas cuando yo aún estaba de pie" (Bogart -El sueño eterno)

Endevinació socionòmica

La Lola és una fervent partidària de la futurologia, així com de tot el que tingui a veure amb la predicció i l'anticipació (cosa seriosa amb base científica; res d'astrologia, horoscops i similars). Hi ha qui opina que el futur no existeix; però, aleshores, com podríem inventar-lo? («La millor manera de predir el futur és inventar-lo», Alan Kay).
Recentment, la socionomia ha anat guanyant adeptes com a eina de predicció. Ara, un nou llibre (Mood Matters) d'en John Casti, matemàtic de l'International Institute for Applied Systems Analysis a Laxenburg, Austria, s'fageix a la nòmina i argumenta que, lluny que els esdeveniments condicionin les actituts públiques, el cert és el contrari. La majoria de gent pensa que una economia productiva fa la gent optimista i que una improductiva la fa pesimista. El cert és tot el contrari: Els optimistes fan una economia productiva, els pesimistes en fan una d'improductiva.
Un altre exemple: La majoria pensa que la pau fa a la gent feliç i tolerant mentre que la guerra l'enutja i la fa temorosa i patriòtica. El cert és el contrari: la gent satisfeta i tolerant fa la pau, mentra gent enutjada, temorosa i patriòtica fa la guerra.
Segons la ressenya publicada a Science, el llibre es beneficia dels coneixements de Casti en sistemes financers i teoria de la complexitat. Els deu anys que l'autor ha dedicat a madurar els conceptes del llibre i les seves conseqüències es deixen notar en la quantitat d'evidència gràfica que hi consta. Com a mínim, Casti ens presenta proves convincents que la cadena causal pot i de vegadas va en sentit contrari al del sentit comú.

Un món més Barack

Passejant Obama

No tots els païssos tenen com a president un Premi Nòbel de la Pau. Però el prodrien arribar a tenir si els partits polítics segueixen el consell de la Lola: fer tants clons d'en Barack Obama com candidats a la presidència de cada govern. Així, tant sí com no, tindríem al front de l'executiu de cada pais un afroamaericà -encara que fos repetit- llicenciat per la Universitat de Colúmbia i la Harvard Law School. Segur que ens aniria millor amb tots ells fen "esforços extraordinaris per reforçar la diplomàcia internacional  i la cooperació entre els pobles"

L'estufa d'Hades

Els visitants de l'Hades saben que aquest déu habita a l'inframón. Quan més endins penetres a la casa d'Hades més calor hi fa. La Lola l'ha anat a veure per demanar-li que ens deixi treure profit d'aquesta energia. I, bona noticia, ens ha dit que sí! Dono algunes dades que justifiquen aquesta eufòria:

Segons un infome del MIT de 2007 ("The Future of Geothermal Energy"), l'energia tèrmica disponible a Estats Units a les roques a 3-10 km per sota de la superfície de la Terra és gairebé 140.000 vegades més gran que el seu consum anual d'energia. Estimacions prudents suggereixen que només un 2% d'aquesta energia podria ser aprofitada pels sistemes geotèrmics no-convencionals (EDS, per les seves sigles en anglès), però fins i tot això seria molt més del que es necessita per subministrar tota l'electricitat d'Estats Units. A diferència d'altres formes d'energia renovable, com ara la solar o l'eòlica, l'energia geotèrmica no és intermitent, de manera que pot proporcionar un subministrament estable i predible. Els costos dels EGS són alts... però, com he dit, amb el permís d'Hades ja ens estalviem el peatge. A més, què en farem dels milers i milers de pous de petroli quan aquest s'esgoti?

Tots a remenar!

Per a les amants de la música ballable i/o de la sonoritat del romaní. Aprofitem, que ja s'acosta el temps de les fulles voleiant... A qui li agradi el joc de les comparacions, pot fer-les amb Lady Gaga, recent guanyadora del MTV Video Music Award amb el seu Dolent Romanç. Trieu i remeneu; jo em quedo amb...

La veu femenina de Mozart

La Lola proposa afegir una altra Lola, la Maria Dolors Aldea, al catàleg de tarragonines destacables. Maria Dolors és professora de cant a l’Institut del Teatre. Després d’estudiar al conservatori Mozarteum de Salzburg, s’especialitza en interpretació de lieder. Els seus recitals arreu del món li han comportat nombrosos premis i ser considerada una excel·lent coneixedora del gènere mozartià. Segons el llibre Músics de Tarragona, de Jordi Morant, per a algun crític musical il·lustre Maria Dolors mereix la valoració de millor intèrpret de Mozart del país. Un reconeixement des d'aquest espai llunar a una Lola estelar.

El pais de les llargues ombres

Els inuits se les han espavilat per desenvolupar sistemes de supervivència en un pais de condicions molt dures. Així es pot apreciar al llibre de Hans Ruesch Top of the World (publicat fa anys a Espanya amb el títol Los dientes del diablo i recentment reeditat per Ediciones del Viento com El pais de las sombras largas). Ara que se'ns acosten les eleccions, és un bon moment per revisitar-lo.

A la vida, cap risc

Los síntomas premenstruales pueden verse agravados debido al estrés. - psiquiatría.com Maleit estrès! Combatem-lo amb el desig, el plaer, la libido, l’amor, la passió, la seducció, l’atracció, la fertilitat, la tendresa, la creativitat, l’energia, el cos, la vida. Si ens acoblem als cicles lunars, segur que ens serà més fàcil.

iPads per a tothom

Sembla que algunes empreses donen la paraula als seus empleats per aconseguir les innovacions que necessiten. Solen fer servir alguna mena de software per explotar la intel·ligència col·lectiva de la plantilla, organitzar els suggeriments recollits i predir quins tenen més probabilitas de tenir èxit. Proposo que els governs (autonòmic, estatal, europeu, etc.) facin el mateix: ens facilitin a cadascun dels ciutadans un portàtil amb el software preinstal·lat que ens permeti dir tot allò que creiem que haurien de fer o de canviar. Aquesta proposta se sustenta en les tendències de futur números 5.b ("La fi de l'agrupació i la comunitat política") i 5.d ("La creativitat política") que, segons identifiquen Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí, marquen els ciutadans activistes i que aviat seguirem tots.

Quant ens queda? Passem comptes...

What's left?Powered by Ergo:Ux

Hillary Rodham

"Los cimientos del patriarcado se están moviendo mal que pese a muchos y ante la alegría de quienes apuestan por ese «otro mundo es posible» en el que las mujeres ocupen el lugar que les corresponde. Porque es de justicia compartir con las mujeres… la mitad del cielo, la mitad de la tierra y, claro, la mitad del poder."
MONTSERRAT BOIX
Periodista i coordinadora de Mujeres en Red
Tanmateix, "el modelo de partido basado en las agrupaciones territoriales como encuadramiento básico de participación política será superado" (Freire i Gutiérrez-Rubí. 32 Tendencias de cambio, pàg. 34). "Las dificultades sociales y políticas (...) exigen que el talento y la creatividad latentes en la Red penetren y revitalicen las estructuras de los partidos democráticos" (pag. 36).
Serà la "Presidenta Hillary" la nova líder que el planeta necessita?

Més sobre la salut del planeta

Aquí teniu un gràfic que fa de termòmetre de la salut de la Terra. El cercle verd interior representa l'espai segur que els científics proposen per als nou sistemes ambientals claus del planeta. Les bandes vermelles representen una estimació de la situació actual per a cada variable. Com es veu, s'han excedit els límits en tres dels processos: la pèrdua de tasa de biodiversitat, el canvi climàtic i la interferència humana amb el cicle del nitrògen. Es pot trobar més informació al número d'abril 2010 de Scientific American (o a la versió espanyola, Investigación y Ciencia, juny 2010). ¿Necessitem un nou tipus de líder per salvar la Terra? ¿Ajudaran trobades d'experts, com ara la de Harvard Business School comentada ahir, a fomentar aquest nou perfil de directiu d'empresa?

Els déus, tenen èxit o són excelsos?

Els millors d'entre els déus i deesses fan de llurs escomeses una cerca per l'excel·lència i entenen que hi ha una diferència entre tenir èxit i ser excels. Prenem el cas, per exemple, el cas d'Afrodita. Quan aquesta deesa influeix en una relació, el seu efecte no es limita a allò romàntic o a la sexualitat. L'amor platònic, la connexió de l'ànima, l'amistat profunda, la comprensió empàtica són, totes elles, expressions de l'amor mediat per Afrodita.

Prenguem, doncs, exemple dels déus. Els mortals mesurem sovint l'èxit per comparació amb els altres -si ho fem millor o més ràpid, si vivim a un pis més gran. Si fessim com els excel·lents olimpics, ens centraríem en ser tot el millor que podem ser i en maximitzar els nostres dots personals i habilitats per poder desenvolupar el nostre màxim potencial. Potser així Zeus ens acceptarà com amics a l'Olimp del facebook.

L'aptitud crucial dels líders del demà

Un munt d'experts han exposat les seves idees sobre com ha de ser el líder del futur al simpòsium organitzat per la Harvard Business School sota el lema "Imaginant el futur del lideratge". Gairebé al mateix temps, s'ha fet públic (Scientific American, abril 2010) que tres dels principals processos ambientals han sobrepassat els límits segurs per a la humanitat:  la pèrdua de biodiversitat, la contaminació per nitrògen i el canvi climàtic.

Com es pot apreciar, sobre quina ha de ser aquesta característica hi ha opinions de tota mena. En conjunt, reflecteix una concepció del líderatge una mica sentimental, la qual cosa no està malament (¿a qui no li agradaria veure una mica més d'empatia o de mindfulness en el seu director?). En tot cas, està clar que el líder que aquests experts tenen al cap avui en dia no existeix. Existirà algun dia? Tendeixo a pensar que no però potser podríem fer un altre simpòsium per debatre-ho. Mentrestant, la millor habilitat que poden tenir els líders d'avui és fer-se fonedissos.

Un pinzell és més que una brotxa

Segons Marc Hauser, quatre trets distingeixen la ment humana de les ments animals: la computació generativa, la combinació promíscua, l'ús de simbols mentals i el pensament abstracte. Aquestes distincions contemplen la qüestió des del punt de vista del què som capaços de "pensar" i ometen altres elements d'humanitat. A les característiques diferencials mencionades, deixeu-me afegir la capacitat de pintar les quatre plantes fonamentals ("Shikunshi", quatre emperadors) del sumi-e: orquídia, bambú, crisantem i prunera. Practicant infatigablement els moviments en el dibuix d'aquestes quatre plantes podrem arribar a diferenciar-nos veritablement dels animals.
PD: Potser si Hauser hagués practicat sumi-e no hauria hagut de plegar de Harvard.

Lonebook

Sense ulleres i amb desgana, la ciutat s'esvaeix
a l'empara del facebook. Podria dir bonica sort
la meva, si cregués que tal cosa existeix.
D'amics cap ni un, tots han plegat o s'han mort
ves a saber: el meu mur està en blanc, apagat.
I de missatges, zero, només l'spam no dessitjat.

Esmerço hores en trobar una ànima bessona
al llibre on tothom hi posa la seva millor cara,
fa viatges guais i queda per passar una estona.
Pots escriure un comentari o dir m'agrada,
apuntar-te a un grup trivial si estàs desesperat
que ningú et respogui a les peticions d'amistat.

Yin i yang neurològic

Segons una revisió recent, els experts apunten que l'exercici mental -mots encreuts, jugar als escacs-, a les etapes mitjanes de la vida (és a dir, abans que aparegui el deteriorament cognitiu) s'associa a una disminució del risc de patir posteriorment demència, particularment la malaltia d'Alzheimer. Tanmateix, aquest avantatge té després una contrapartida: quan la demència comença, el trastorn s'accelera. Els autors d'aquest altre nou estudi no troben una explicació clara del fenòmen però conclouen que l'activitat cerebral estimulant en edats avançades comprimeix la morbiditat cognitiva lligada a l'Alzheimer mitjançant alentir el deteriorament abans de la demència i accelerar-lo desprès. Un exemple més de la manifestació del principi del yin i el yang a l'univers.

Monachatus non est pietas!

Em demanen que expliqui per què temo els corrents d'aire fred. Al meu palau hi ha estances ocultes però no hermètiques que, els dies rúfols, deixen circular avingudes aèries que redueixen la temperatura total de la casa a no més de 10 graus. En aquestes ocasions, haig de treure el millor de mi per mantenir l'homeostàsi i exorcitzar els dimonis que creixen en aquest ambient gèlid. Tot i que habitualment me n'en surto, haig de dir que ja no tinc tanta traça com solia i em fa por que arribi el dia que el fred s'instal·li a totes les habitacions per no sortir mai més. Per aquesta raó, he decidit anar-me'n a viure a les Canàries.

Com arribar a ser monjo

The Monk & The Monkey from Brendan Carroll on Vimeo.
En Ragu, un noi molt decidit, es enviat pel seu mestre a l'última missió per arribar a ser monjo. La tasca, simple en apariència, es transforma en un repte inesperat en descobrir el veritable valor de la missió.
Decisions similar en importància, tot i que potser no tan dramàtiques, les afrontem tots sovint. Responem com ho fa en Ragu?

Temps de meditació

En una sèrie d'articles publicats a PNAS, s'aporten sòlides proves que la meditació (basada en tècniques de medicina tradicional xinesa) contribueix a millorar la capacitat d'atenció i d'autocontrol. Aquests efectes sembla tenen la seva explicació en el canvis que la meditació ocasiona en la substància blanca del còrtex cingular anterior.

Com que, quan es medita, el temps transcorre a una velocitat diferent a l'habitual, seria molt útil disposar de rellotges que mesuressin hores de durada desigual. De fet, no seria un invent nou perquè aquesta mena de rellotges ja existia al Japó el segle XVIII. A l'Orient el primitiu, el sistema d'hores desiguals es va mantenir durant molt de temps. Potser ara ens ajudarien a meditar i no ser esclaus del rellotge.

Tango berber

Hindi Zahra live @ La Bellevilloise, Paris. D'origen berber i touareg, Hindi va néixer a Khouribgha (Marroc). Ara acaba de llençar el seu primer disc, Hand Made, farcit de música heterogènia, que ella compara al cuscús o a la paella. Bona digestió per a un dia de relax.

Fer bugada

Tothom sap que fer safareig no vol dir construir un safareig ni tan sols rentar la roba, sinó que vol dir, segons el diccionari, xafardejar, xerrar de tot i res de tothom i de ningú... Fer bugada, locució sinònima, en canvi, ha mantingut el seu sentit recte al costat del sentit figurat, cosa que no passa amb la primera.
Actualment, fer safareig vol dir connectar-se al twitter o, sobretot, al facebook... Ja heu fet bugada avui? Vinga que se us acumula la roba!
Ah! I perquè en quedi testimoni aquí us deixo el text escrit per l'anterior amo de casa meva i que constava en una rajola, avui desapareguda, al costat dels safareigs públics: "Mestresses que aquí renteu, quan aneu a donar blau, l'aigua aquesta no embruteu". Un bon consell per a tots els seguidors i seguidores d'en Zuckerberg.

La borsa i la vida

A les qui som juganeres de mena ens agraden aquests tipus de comparacions. D'entrada, diguem que, a la borsa com a la vida, hi ha uns pocs espavilats i una majoria de tanoques. D'altra banda, la vida, com les call options, té un valor temporal. Quan s'acaba, l'única cosa que queda és el que hi hem aportat als altres. Penseu la vida com si si fos un globus. El valor temporal és tot l'aire calent que hi ha dins del globus. Quant més bellesa, bondat i rectitud introduïm a la nostra vida, més gros és el globus. Aleshores, en algun moment de la nostra existència, ve un nen (el karma) i lentament desinfla el globus. A quina velocitat? Aquest és el valor theta que, com en els parquets, ens indica el risc que, amb el temps, s'esvaeix la nostra possibilitat d'aportar. Quan l'aire s'ha escapat, tot el que queda és el globus mateix, és a dir, el valor intrínsec del nostre existir. Finalment, l'opció, seca de tota expectativa, es queda en el seu valor real.

Serem sapiens, però no prudents

"Si un cotxe va malament, al menys hauríem d'aixecar el peu de l'accelerador" diu Jordí Agustí, paleontòleg i professor investigador destinat a l'Institut de Paleoecologia Humana de la URV, en referència als danys que la nostra espècie està causant al planeta. "L'Homo sapiens va causar l'extinció dels neandertals, la desaparició de espècies a causa de l'agricultura i la ramaderia amb la revolució neolítica, i després de la revolució industrial estem a la tercera, per la desforestació que afecta a zones tropicals, que son grans magatzems de biodiversitat. Dintre d'aquests boscos pot haver microbis patògens amb gran capacitat d'infectar si es desplacen al desaparèixer el seu hàbitat". En síntesi, hem desenvolupat un òrgan no biològic -la cultura- amb el qual modificar l'entorn en benefici propi. Però en aquesta tasca em hem passat de frenada i sembla que estem generant canvis ambientals que acabaran per perjudicar-nos. Per aquest motiu, la Lola es permet suggerir al professor Agustí que, fins que no disposem d'un mitjà de transport basat en energia renovable no contaminant, enlloc de amb cotxe vagi a peu o, si més no, faci servir el transport públic.

Xamanisme New Age

Les qui ens encanten aquestes coses, estem meravellades que l'ancestral tradició del xamanisme estigui present els nostres dies. Podem trobar cercles de xamans/es, formació en xamanisme i teràpia xamànica, fins i tot consultoria xamànica. Enguany, per primera vegada a Espanya, s'impartirà un programa de tres anys en Xamanisme Transcultural. El tema és que no està clar si els vells xamans i les velles xamanes aprovarien aquest màster.

Recercar la recerca

Biòlegs, físics, metges, químics, enginyers, astrònoms... la llista de gent que a diari dedica la seva activitat a la investigació és molt gran i soterrada, d'una dedicació quasi exclusiva. Tots ells creuen que aporten valor a la societat... Tothom ho creu, excepte el govern, que per al 2010 ha retallat el pressupost un 15%.
La Lola s'adhereix a la recent proposta de la revista Nature (15 juliol 2010): que el govern doni suport a la recerca necessària  per demostrar -amb proves científiques més que no amb bones paraules- la contribució de la ciència al benestar nacional.

Una artista de la xarxa

La Lola  vol dedicar un record a una persona gairebé desconeguda en molts sectors de la ciutat, però que on era popular i ben estimada fou al Serrallo. I encara més popular si recordem que l'Antònia Casanovas i Melendres és aquella dona que tothom coneixia per la "Toneta del Pagès", i encara més si diem que es tracta de qui restaria immortalitzada en la nostra comparsa dels "nanos" representatius de tants personatges de la ciutat.
Si de fet la bona dona nasqué al carrer de La Nao de Santa Pola (Alacant), de ben jove passà a Tarragona i la seva vida, amb tots els seus, fou el mar, cosint i repassant pacientment les xarxes dels nostres pescadors. Dona senzilla i amable, àvia de 78 anys quan la seva figura, la seva fina cara, s'esdevingué perfectament caracteritzada en la figura de cartró que tots coneixem.

Pobrets directius

La feina de directiu d'empresa té actualment mala premsa. El comú dels mortals els veu com aprofitats (perquè els capitalistes els necessiten per "portar" les seves empreses) i explotadors (ja que sembla que la manera preponderant que tenen de fer-ho és collant a la resta de treballadors). Jo diria que és una mala fama ben guanyada.
Les escoles de negocis, com sempre, en saben treure profit, d'aquest mal moment que passen els nostres executius. Així, es monten taules rodones (com la que va fer la Wharton School) on els futurs "líders" es poden queixar amargament que avui la seva feina és mes "complicada que mai". Naturalment, pensen que la causa d'això rau -en bona mesura- més en els altres que en ells mateixos.