Ja sóc del Bildelberg Club

A la porta surt a rebre'm el Comandant Aureolus Grau. M'informa que ell és d'una altra promoció que la dels meus enllaços als Mossos. Tot i així, m'encomana una delicada missió secreta. A una indicació seva, haig de llençar una ofensiva en defensa de la Casa del Rei. És una escomesa molt arriscada, però, amb l'ajuda de la resta d'Illuminati, la cosa acaba feliçment: aconseguim reduir la població mundial de 7.000 millions a 700 gràcies al bacteri "tril·lirili". Aquest és un resultat contrari al que el Club Bilderberg planejava, però la intervenció dels marcianos no ens ha deixat altra sortida. A partir d'ara, els governants de Xinindia s'hauran de sotmetre a les ordres del nostre Club si no volen veure-se-les amb el monstre Mudiss.

Llenguatge de pau per als dirigents insensats

Deia John Lennon que les nostres societats estan dirigides per insensats. La solució la veia en què ens adonem que el poder és a les nostres mans: el govern som nosaltres. Que ens adonem que ha arribat el moment de deixar de queixar-nos i passar a l'acció. Volia repetir el mantra "pau" fins que se'ns fiqués al cap. Han passat 30 anys.
WAR IS OVER! (If You Want It) from Yoko Ono on Vimeo.

Ara ens diria que els hauriem de parlar amb el llenguatge de la no violència. We can work it out.A Language of Life

L'atracció de Macau

Què tindrà Macau que tant atrau?  La Névoa, a l'igual que la Lola, s'ha sentit cridada per aquest llunyà port del delta de les Perles. Com no, Névoa hi va cantar fados als antics subdits dels portuguesos. Però no han estat les úniques en sentir l'atracció. També l'Orson Welles va escollir aquest indret de somni per contar-nos "una història immortal", per bé que era una Macau on es parlava l'espanyol com a idioma imperial. Aquest Welles, gaudia fent-nos jocs de mans! Coses de l'edat...

Vents de sorra, dones de roca

Per al poble tubu, viure al desert del Sàhara és tan dur com simple. Els homes i les dones tenen rols ben definits. Els homes crien camells i les dones s'estan a casa. Per a qualsevol cosa que vulguin fer, a les dones els cal el permís del marit. Aquesta situació seria insuportable per a elles si no fos per la caravana anual que els duu a recórrer un viatge de 1.500 quilòmetres a peu a través del desert per recollir dàtils. Tot i que viuen en condicions extremes, la venda de la collita de dàtils els aporta independència econòmica, orgull i autoconfiança. La Domagali, l'Amina i la Mariama són tres dones que ens permeten endinsar-nos en aquest món a través del seu destí. La seva història es caracteritza pels conflictes entre tradició i modernitat, entre llibertat individual i solidaritat amb el clan. 
Nathalie Borgers, realitzadora de Vents de sable, Femmes de roc ve enfocant el seu treball de cineasta sobre les dones des de fa diversos anys. Aquest documental és el seu primer llargmetratge per al cinema.

Mother

Mother: Caring for 7 Billion, documental de Christophe Fauchere, ha estat objecte d’una resenya a Science, un fet gens habitual en una de les revistes científiques més importants del món.
Mother tracta del creixement de la població mundial, un tema tabú durant els darrers 40 anys. Des dels anys 60, la població mundial s’ha gairebé doblat, afegint més de 3 mil millions de persones. Al mateix temps, parlar de la población ha esdevingut políticament incorrecte a causa de les qüestions altament “sensibles” que suscita -religioses, economiques, de planificació familiar i de desigualtat de gènere.
El documental no defuig d’argumentar que l’augment desenfrenat de la población no és sostenible. Tanmateix, tampoc sucumbeix a un punt de vista fatalista. Fauchere s’esforça a inspirar el canvi mitjançant entrevistes i històries de transformacions individuals. Gràcies a aquests casos, i a altres entrevistes amb treballadors pels drets humans en països en desenvolupament, ens porta fins a la conclusió que l’empoderament de les dones a tot el món pot ser la primera passa per limitar el creixement de la població i vèncer la pobresa.

Mother: Caring For 7 Billion from Tiroir A Films on Vimeo.

No sabem que en pensaran els del Bilderberg Club d'això de limitar de debò l'augment de població, ja que pot significar menys diners al calaix. Haurem d'anar a veure'ls a la Trono per anticipar-nos a les seves malifetes.

Totes les platges en un gra de sorra, tota la poesia en una ceba

«Cebula», de Wisława Szymborska from blocsdelletres on Vimeo.

Co innego cebula.
Ona nie ma wnętrzności.
Jest sobą na wskroś cebula
do stopnia cebuliczności.
Cebulasta na zewnątrz,
cebulowa do rdzenia,
mogłaby wejrzeć w siebie
cebula bez przerażenia.

W nas obczyzna i dzikość
ledwie skórą przykryta,
inferno w nas interny,
anatomia gwałtowna,
a w cebuli cebula,
nie pokretne jelita.
Ona wielekroć naga,
do głębi itympodobna.

Byt niesprzeczny cebula,
udany cebula twór.
W jedej po prostu druga,
w większej mniejsza zawarta,
a w następnej kolejna,
czyli trzecia i czwarta.
Dośrodkowa fuga.
Echo złożone w chór.

Cebula, to ja rozumiem:
najnadobniejszy brzuch świata.
Sam się aureolami
na własną chwałę oplata.
W nas - tłuszcze, nerwy, żyły,
śluzy i sekretności.
I jest nam odmówiony
idiotyzm doskonałaości.

Wislawa Szymborska

Tarragona, ciutat regalada

Posats a promocionar Tarragona, la Lola desinteressadament ofereix aquest vídeo etnogràfic a qualsevol Autoritat que maldi per atreure inversors a la nostra industriosa ciutat. No calen altres arguments econòmics, ni rankings de  ciutats més valorades: amb aquest retrat fidedigne, els potencials benefactors podran apreciar com de bé es viu a Tarragona, ciutat on no cal que ningú treballi llevat que sigui pescador.

Quina diferència amb altres atrafegades ciutats, on cap persona sensata s'hi instal·laria per fer un duro a canvi de tant d'estrès!

Tresors privats

Si la història ens donés una segona oportunitat, ¿tornaríem a crear els bancs?

Només si a algú se li acudís inventar el diner. Per exemple, a Walt Disney.

Ciao cacao

No tardis, que t'esperem a La Pallarassa.

La veritat de les retallades a Camp Clar

El gestor Boi "Millor" Ruiz té cura de la nostra salut. Indirectament, també aconsegueix que gastem menys, és a dir, gastem durant menys temps. Està decidit a escurçar l'esperança de vida en uns quants mesos. ¿Sabeu quans milions d'euros estalviarem? El primer pas, augmentar la taxa de probresa. Tanmateix, hi ha uns quants subversius que s'hi oposen. Per sort, són pocs, joves i marginals.

Feliços i contentos

Tarragona juga al Mediterrani 2017 i guanya. Tots a ballar perquè avui ha començat la tarragonització d'Europa i environs.

Quina idea teniu de com ha ser un llibre?

Com a bona enginyera, la Lola és de l'opinió que la literatura està massa ben pagada. Els homes de lletres guanyen més que els artesans, malgrat que aquests fabriquen trilladores mecàniques i batedores de llet, mentre que els escriptors, a excepció d'uns pocs manuals pràctics, gairebé no han fet mai res que valgui la pena. Un bon llibre ha de ser útil. Com ara el Dioscórides renovado de Pio Font. O, encara millor, el Practical Measurer de Edward Hoppus.

Open publication - Free publishing - More iron

Tot i això, sempre hi haurà "artistes" que creguin que on hi hagi una bona dosi de retòrica, sobra tota la resta. Com, per exemple, Robert L. Stevenson que va arribar a dir:

"En altres temps jo havia tingut i estudiat el Measurer, però si demà mateix m'haguessin d'abandonar a l'illa de Juan Fernández de ben segur que no escolliria el llibre de Hoppus com un dels meus llibres de capçalera".

I com pensava mesurar els peus cúbics, doncs?

La Pepa se'n va al Circ

Per a les qui ens estimem la Pepa Plana, no ha estat una sorpresa que el Cirque du Soleil l'hagi trucat i ella els hagi dit "llavoi". Desprès de Troia, la Pepa salpa a la conquesta del món. Que es preparin aquests del Cirque. Arriba la Pepa amb les seves solucions.

Tarragona, gran capital

La capital de Catalunya al segle XVII, gravada per Dequevauviller, François-Nicolas (1745-1807)

"¿Per què Tàrraco, i no Bàrcino, va ser la primera "gran capital" del país?" Així s'ho demana Joan Tort. I ell mateix dóna la resposta: Tàrraco estava més ben ubicada de cara a l'accés a l'interior peninsular. Des de Tàrraco, la vall de l'Ebre, veritable via de penetració per tota la meitat nord peninsular, resultava força accessible a través del camí d'Ilerda (Lleida). A la pràctica, Tàrraco, tenint com a lloc pràcticament els mateixos avantatges que Bàrcino, oferia, a més, un accés més senzill a Caesar Augusta (Saragossa) com a avantatge suplementari.
A la Tarragona d'avui, estem disposats a colonitzar Espanya un altra cop. La nostra situació estratègica, a l'hora d'establir un centre amb funcions de capitalitat, és inmillorable. Des d'aquí tenim la millor via de penetració per dominar la península i ser-ne la capital. I això, des de la perspectiva dels tarragonins, gent ambiciosa de poder polític, no és poca cosa
En aquesta època necessitada de plans estratègics, heus aquí el de la Lola per Tarragona:
1.- Tarragonitzar Catalunya
2.- Catalanitzar Espanya
3.- Espanyolitzar Europa
(Consti que la idea original no és meva, sinó del pare del Dr. Moisès Broggi, Presència, 9/9/11, pàg. 17).

Gandhi al desert

Gandhi (i altres defensors de la no-violència, com ara Simone Weil), van arribar a la conclusió que no es poden aturar les agressions si no és amb la revulsió que produeix en els agressors la realitat del patiment assumit. Si aquesta deducció és correcte, la repressió dels saharauis hauria d'acabar aviat.

HAMMADA trailer català from Anna M. Bofarull on Vimeo.

Definicions de cap de setmana

Procrastination és pujar vídeos al YouTube. Procrastination és blogging. Procrastination és fer altres plans mentre et passen coses.

Economia indígena

Pobles Harmonia / Pueblos Armonía from iosphera on Vimeo.
Robert Zeigler, un eminent botànic americà, va volar a l'Aràbia Saudita el març de 2009 per a un seguit de reunions d'alt nivell sobre el futur del subministrament d'aliments del regne saudita. Els líders locals estaven nerviosos. Fortament dependents de les importacions, havien vist com el preu de l'arròs i el blat, els seus aliments bàsics diaris, fluctuaven violentament en el mercat mundial durant els tres anys anteriors, fins el punt que s'havien arribat a doblar en pocs mesos. Els saudites, rics en petrodòlars però pobres en terres fèrtils, cercaven una estratègia per assegurar-se que podrien continuar satisfent la gana d'una població creixent, i necessitaven el coneixement de Zeigler.
Hi ha dues maneres bàsiques d'incrementar les reserves d'aliments: trobar camps nous per conrear o inventar formes de multiplicar el rendiment dels que hi ha. Zeigler dirigeix l'Institut Internacional d'Investigació de l'Arròs (IRRI, en anglès), que està dedicat a la segona opció i fa servir la ciència per ampliar les collites. Zeigler va anar a l'Aràbia Saudita amb l'esperança que l'opulent regnat potser oferiria diners per fer una investigació bàsica que permetés fer descobriments tecnològics d'aquest tipus. Però es va adonar que, sorprenentment, els saudites volien atacar el problema per un altre costat. El que volien eren noves terres de conreu (Andrew Rice, "Is There Such a Thing as Agro-Imperialism?", The New York Times Magazine, 16 novembre 2009).
La cosa ve de més lluny. Dos anys abans, el novembre de 2007, una conferència convocada pel Saudi Water and Power Forum va reunir a especialistes en energia i aigua de tot el món, empreses incloses, a qui el govern saudita va anunciar la seva intenció de gastar, en el propers vint anys, 100 mil milions de dolars en plantes dessalinitzadores i altres instal·lacions per al tractament de l'aigua -tot en un pais que el 2020 encara tindrà una població de menys de 40 milions d'habitants (Susan George, Sus crisis, nuestras soluciones, Icaria, 2010, pàgina 147).
El 2009, els funcionaris del govern saudita, els banquers i els executius agrícoles van explicar a una delegació de l'IRRI liderada per Zeigler que pretenien gastar-se milers de milions de dolars en l'establiment de plantacions per produir arròs i altres conreus bàsics en països africans com ara Mali, el Senegal, Sudan i Etiòpia. Zeigler es va quedar parat, no només per la dimensió dels projectes sinó també per l'audacia de la ubicació. Àfrica, el continent més castigat per la fam, amb prou feines pot alimentar-se ella mateixa, així que encara menys mercats estrangers. Segons va confesar al New York Times, Zeigler tot just veia una part d'un examen incipient dels recursos alimentaris del món, examen que ha comencat a prendre forma els darrers anys, en gran part fora de la mirada internacional. Una varietat de factors (alguns de passatgers, com la pujada sobtada del preu dels aliments, i d'altres duradors, com el creixement de la població mundial i la manca d'aigua) ha creat un mercat de terres de conreu, perquè països rics però sense recursos de l'Orient Mitjà, de l'Asia i d'altres llocs busquen "subcontractar"la seva producció d'aliments en llocs on els camps són barats i abundants (L'estat del món 2011. Innovacions que alimenten el planeta, Worldwatch Institute, pàgina 144).
Estem davant de l'agro-imperialisme, com es demana l'article del NYT? Si més no, és la globalització de l'agricultura. Contra aquest tipus de mercadeig, s'hi oposen les alternatives indígenes que, com les del vídeo de l'inici, proposen solucions locals a problemes locals.

Imagina't que donem una oportunitat a la pau

"Hi ha una alternativa a la violència. Queda't al llit i deixa créixer els teus cabells". Pot semblar taoista, però no ho és. És d'en John Lennon i prové del documental "Bed Peace", filmat el març de 1969 amb motiu del seu "Bed-in" amb Yoko Ono. El mateix documental d'on prové aquest vídeo, prova pràctica de l'alternativa. Una altra aplicació pràctica podria ser aquesta història, extreta del llibre "Armas, gérmenes y acero" de Jared Diamond (pàgina 63):

"A les illes Chatham, situades a 800 kilòmetres a l'est de Nova Zelanda, segles d'independència van arribar a un final brutal per al poble moriori el desembre de 1835. El 19 de novembre d'aquell any va arribar un vaixell que transportava 500 maoris provistos d'armes de foc, pals i destrals, als que seguiren el 5 de desembre 400 maoris més. Grups de maoris van començar a recórrer els assentaments dels morioris, anunciant que els morioris eren ara els seus esclaus i matant als qui posaven objeccions. Una resistència organitzada per part dels morioris podria, tot i així, haver derrotat els maoris, la proporció dels quals respecte els habitants de les illes era d'un a dos. Tanmateix, els morioris tenien una tradició de resoldre les disputes pacíficament. Van decidir en una assemblea no respondre als atacs, sinó oferir la pau, l'amistat i el repartiment de recursos.
Abans que els morioris poguessin presentar aquell oferiment, els maoris van atacar en massa. En els transcurs dels dies següents, van matar centenars de morioris, van cuinar i van menjar-se molts dels seus cossos i van esclavitzar a tots els altres, matant a la majoria d'ells també al llarg dels anys següents segons els venia de gust. Un supervivent moriori recordà: "[Els maoris] van començar a matar-nos com a ovelles... estàvem aterrits, vam fugir al boscatge, ens vam amagar en forats subterranis i en qualsevol lloc per escapar dels nostres enemics. Tot va ser inútil; ens descobriren i ens mataren, a homes, dones i nens indiscriminadament". Un conquistador maori va explicar: "Vam prendre possessió... d'acord amb les nostres costums i vam capturar a totes les persones. Ningú no va escapar. Algunes persones fugiren de nosaltres, i a aquestes les vam matar, i vam matar a d'altres, però ¿quina importància té? Ho fèiem d'acord amb nostres costums". (...) La tragèdia dels morioris se sembla a moltes altres tragèdies d'aquest tipus que han tingut lloc tant en el món modern coma l'Antiguitat, en les quals s'han enfrontat grups nombrosos i ben equipats amb oponents escasos i mal equipats. El que fa que la col·lisió entre maoris i morioris sigui tristament il·lustrativa és que ambós grups havien divergit d'un origen comú menys d'un mil·leni abans."

Parallamps anti-crisi

El govern de dretes de CiU vetlla per nosaltres. Els Masos estan convençuts que les garrotades que ens foten són pel nostre bé. Creuen que han de retallar perquè "no hi ha altre remei", però que un cop hagin "afavorit a les empreses" (privatitzant el que calgui), la cosa "anirà molt millor". Hi ha amors que maten.
La Lola es demana si les asseguradores comparteixen aquesta visió del futur. Amb una mica de retard, ha tingut uns idea lluminosa: ha decidit fer-se una assegurança "anti-crisi", a condició, és clar, que el preu sigui assequible, "retallat".
Digueu-me il·lusa, però estic d'acord amb alguns opinadors que es comencen a percebre sìmptomes que les coses "aniran millor" per bé que no, probablement, en el sentit que es pensa la nostra preocupada classe política. Llegiu l'article enllaçat i escolteu aquesta tertúlia, i ja em direu.

Els taxistes de l'infern

Potser sí que els taxistes londinencs tenen la part posterior de l'hipocamp superdesenvolupada (PNAS vol. 97 no.8). Tenir al cap un mapa cognitiu d'una ciutat laberíntica com Londres requereix, sens dubte, fer treballar les connexions neuronals. I ja se sap, el cervell és com un muscle: com més activitats fas, com més experiències tens, més gran i més complex esdevé ("The Science of Thinking Smarter", pàgina 3). Aquest desenvolupament extraordinari no vé, tanmateix, sense inconvenients.

En primer lloc, mentre que la part posterior de l'hipocamp s'engrandeix, l'anterior es redueix, la qual cosa disminueix la capacitat de formar i retenir informació visual. El mateix equip d'investigadors va ampliar l'estudi anterior per esbrinar les conseqüències neuropsicològiques de ser un taxista experimentat (trobareu l'article a continuació). Van considerar possibles raons per la disminució de la capacitat de memòria associativa, entre elles el volum reduït de la matèria grisa a l'hipocamp anterior. Van especular que una representació espacial complexa, que facilita la navegació experta i està associada amb una matèria grisa de l'hipocamp posterior més gran, podria tenir lloc a costa de les noves memòries espacial i del volum de matèria grisa de l'hipocamp anterior.Navigational Expertise May Compromise Associative Memory Però les desventures dels taxistes londinencs no s'acaben aquí. Altres investigacions indiquen que viure a la ciutat, en contrast amb viure al camp, afecta al cervell (a l'amígdala i al cortex cingular anterior, concretament) de manera que els urbanites responen a l'estrès social de manera diferent i tenen més números per acabar patint una malaltia mental. I qui hi ha més urbanita que un taxista? Com deia Shelley, l'infern és una ciutat que s'assembla molt a Londres. City Living Marks the Brain

Hem d'anar a Lourdes

L'arquebisbe Jaume de Tarragona fa sovint allò que a mi (i al meu home) ens encanta:  viatjar de la ceca a la meca. Desprès d'estar a Konya (l'antiga Icònium) a la recerca de Santa Tecla, ara li ha tocat repetir a Lourdes, a retrobar-se amb la canònica Bernadette.
S'emociona el germà Jaume en sentir la Mare de Déu a Lourdes dir-nos "No us prometo fer-vos feliços en aquest món sinó en l'altre". Prèvia penitència i eucaristia, això sí. 
Si de l'estimat germà Jaume depengués, ja tindríem la solució a la crisi: deixar-nos de pecats i anar a la Meca (perdó, vull dir a Lourdes). El Miracle de Lourdes

L'estratègia del xèrif de Nottingham

Sigui en aquest univers o en un de paral·lel, tenim la casa calenta: els ubics mercats, seguint l'estratègia de l'antagonista d'en Robin Hood, ens estan deixant pelats amb la lloable intenció d'enriquir més els rics. La Lola es permet de cantar-los:

Un porquet va anar al mercat,
un porquet a casa es va quedar,
un va menjar rosbif,
un altre no en va menjar
un porquet bua, bua, bua,
tot el camí de tornada a casa va plorar.

Realitats paral·leles

Més enllà de la constatació què, parlant amb puritat, no hi ha una sola realitat sinó tantes realitats com persones -per bé que siguin enganyoses-, ¿és possible que existeixin universos paral·lels? No tan sols és possible: és fins i tot probable en opinió d'un nombre creixent de científics. Un d'ells és Brian Greene, que aquest gener ha publicat The Hidden Reality, on explora una de les qüestions més intrigants de totes: és el nostre univers l'únic que existeix, o és simplement un entre molts? Si pogués triar, la Lola ho tindria clar: quants més siguem, més riurem. Brian Greene on Parallel Worlds

Amb l'aigua no s'hi juga...

Amb astorament hem assistit a la política de la dreta aquest sis mesos des de la presa de poder: retallades a tort i a dret amb l'argument que no hi ha un altre remei, que ho fan pel nostre bé. El flaire de la privatització s'ensuma per tot arreu. Ara ja no estem astorats: estem indignats. Molt de camí a recórrer, però, per fer com la comunitat quechua a Cochabamba en la "guerra" de l'aigua de fa onze anys...

Tecla, la virtuosa

Seguint el consell de Pau (1 Cor, 7, 27), Tecla d'Icònium (actualment, Konya) va trencar el seu compromís amb el noi més acabalat del poble. Tot i la seva jovenesa (uns catorze o quinze anys), Tecla va abandonar la seva família, noble i també rica, per exercir com a primera dona apòstol de la història. No tan sols van ser paraules: també amb els fets va donar mostres del seu poder de convenciment: tan aviat les lleones es jeien amb mansesa als seus peus com les dones poderoses li feien costat. Prova inequívoca de la virtut de Tecla és la devoció que desperta en la molt catòlica ciutat de Tarragona i que cada any treu al carrer un seguici de fabulosos animals que segueixen postrats davant la seva imatge. Podeu comprovar que dic veritat en aquesta versió en català, entre infinites altres versions, dels Fets de la seva vida.La Vida de Sancta Tecla, versió catalana del segle XIII Pregària profana: Confiats del tot en la teva beatíssima virtut, Tecla de Konya, les tarragonines d'avui et demanem que ens alliberis de la fúria amputadora que amenaça -amb il·lusió- de deixar-nos, com a tu, sense extremitats. Ja se sap que hi ha amors que maten o, més aviat, que destrossen.

Una Pepa antibel·licista i feminista

A "Penèlope", la Pepa Plana ens teixeix un missatge revolucionari ordit amb humor i salero. Tal com ella diu:

"La història de Penèlope no s’explica si no va acompanyada de la Guerra de Troia, amb cavall inclòs!, i dels 20 anys esperant que torni Ulisses... Tot plegat em semblava molt pallasso i em portava a qüestionar que era una gran bestiesa". "Aconseguim el contrast de divertir amb una història i al mateix temps commoure i anar més enllà amb el buit que et queda quan esperes algú que no arriba..."

Que Santa Clown li guardi la gràcia!

Polaritat convergent

En el segle IV a.C., Zhuang Zi va escriure:

"Per tant, els que diuen posseir el bé sense el seu correlatiu, el mal, o un bon govern sense el seu correlatiu, un mal govern, no comprenen els grans principis de l'univers ni l'essència de tota la creació. És el mateix que parlar de l'existència del Cel sense parlar de la Terra, o del principi negatiu sense el positiu, cosa que resulta clarament impossible. Tanmateix, la gent continua discutint això sense parar; aquestes persones han de ser nècies o múrries."

En el segle XXI d.C., també.

La primera lliçó

Un jove monjo japonés s'atansà al mestre Ummon per atènyer el seu coneixement.
- Mostra la teva obediència -li va dir el mestre Ummon.
El jove monjo es va inclinar. En el moment en que s'aixecava, el mestre va fer un moviment molt brusc, com si anés a colpejar-lo. El monjo es va fer enrere.
- O sigui, que no ets cec -va dir el mestre-. Acosta't.
El jove monjo s'acostà.
- I no ets sord -va dir el mestre-. ¿Comprens?
- ¿Si comprenc què? -demanà el monjo.
- Tampoc ets idiota -va dir el mestre.
Extret de "El círculo de los mentirosos" de Jean-Claude Carrière.

No conec al mestre Ummon. Però no sé si seria el tipus de persona a qui jo m'acostaria per atènyer coneixement. Cosa diferent seria en el cas del mestre Mumon Ekai. Vegeu a continuació.
Mum On

El Tao del Twitter

Fa dies que no deixo de trobar-me al Twitter un missatge diari d'allò més molest. Heus aquí una mostra:

Bodhidharma va demanar a Hui-k´o:
- ¿Què vols?
I Hui-k´o va dir:
- El meu esperit no està en pau. Et prego que l'asserenis.
- Agafa el teu esperit i deposita'l davant meu per que pugui asserenar-te'l.
- Però és que quan el busco no el trobo- va explicar Hui-k´o.
- Ja ho veus -va concloure Bodhidharma-. Ja te l'he asserenat.

Aquest tipus de missatge em fa venir al cap quan els meus nebots em van demanar:

Per què sempre t'asseus al sofà després de dinar? Perquè m'en vaig al país dels somnis per trobar-me amb els vells savis i rebre els seus missatges, tal com feia Confuci. Així us puc alliçonar.
Una tarda, vaig veure que m'havien pres el lloc al sofà. Què heu fet? Hem anat al país dels somnis a veure els vells savis. I què us han dit? Els hem preguntat si veien cada tarda una tieta molt viva, i ens han dit que no havien vist mai una paia d'aquesta mena.

Assistir al part o curar l'embaràs?

Fa uns dies, una entrevista a la Contra de La Vanguardia va suscitar un vistós debat sobre quin ha de ser el grau de medicalització del part per tal que aquest sigui "feliç". Segons la persona entrevistada, la Sra. Espar, embarasada i autora del llibre "Els secrets d'un part feliç", els metges s'haurien de limitar a informar i poca cosa més. Alguns/es lectors/es de l'entrevista (exercitants de la medecina inclosos) diuen que l'atenció mèdica és gaire bé imprescindible per reduir la mortalitat tant materna com fetal. Per a mi, el més interessant del tema és veure'l com un exemple més de la preponderància de la medecina en la nostra vida. Una preeminència que, ben cert, l'hi hem cedit entre tots/totes. Però no cal que sempre sigui així. En els parts, no només hi poden intervenir metges i infermeres; hi ha altres suports -com ara les doules- que les dones podem tenir.Doulas: Ángeles de la maternidad from MiNuShu on Vimeo.

L'àngel ressonant

Ahir, 4 de febrer, va morir l'Àngels Cardona, segons informa en Carles Duarte al programa L'Oracle de Catalunya Radio. He intentat trobar notícia a la xarxa, sense èxit. El Sr. Duarte i l'Àngels tenien una forta relació ja que ella va traduir-li al castellà diversos poemaris. Per aquest motiu, és rellevant vincular-los tots dos mitjançant els següents videos.

Per la justícia ambiental

Mentre els activistes del $ es reunien a Davos, uns altres activistes -els que vigilen les empreses més "insostenibles" socialment i mediambientalment- votaven online el "Public Eye Award".

El premi a l'empresa més nefasta per al medi ambient ha anat a parar a Neste Oil, una empresa finesa que fabrica biofuels. Els organitzadors del premi han denunciat que la utilizació de oli de palma per part de Neste Oil està ocasionant la destrucció de la selva i el desplaçament de les poblacions a Indonesia i Malaysia. L'empresa ha emès un comunicat en què diu que està decebuda per la decisió.

Informació sobre l'empresa

Seu: Espoo, Finland
Sector: Energia
Xifra de vendes/Benefii net: 9,64 billion USD (2009) / 221 million USD (2009)
Propietat: empresa pública, propietari majoritari (50.1%) el Govern Finès
Empleats: 5.100
CEO: Matti Lievonen

A continuació, el video on els organitzadors raonaven el perquè havíem de votar Neste Oil.

Ego te absolvo a peccatis tuis...

Dèiem l'altra dia que hi ha capitostos a les empreses que tenen l'ego pels núvols. D'egolefants també n'hi ha a d'altres indrets. A certes religions, per exemple, alguns ministres es creuen amb l'autoritat (per bé que s'excusen dient que és delegada) d'absoldre els altres... Per què l'ego és tan dolent? Bé, no sempre, podria dir jo; hi ha ocasions què es pot perdonar. Com quan ens topem amb personatges com Tachibana Akemi, dedicat als seus "Plaers solitaris":

És un plaer
quan, desplegant un full de paper
agafo el pinzell
i escric amb més habilitat
de la que esperava.
És un plaer
quan, després de cent dies
retorçant els mots
sense èxit, de sobte
sorgeix un bell poema.
És un plaer
quan, sense ajuts,
puc comprendre
el significat d'un volum
que es considerat molt espès.
És un plaer
quan, cosa molt infreqüent,
hi ha peix per sopar
i els meus fills criden joiosos
"¡yum-yum!" mentre l'engoleixen.
És un plaer
quan, en un llibre fullejat a l'atzar,
trobo un personatge que és com jo.

Dokurakugin ("Recitant versos per al meu propi plaer")

Els reis del mambo

Amb visió helicòpter, el funcionament de les empreses és una calamitat. No fan més que donar problemes i no aporten res a la societat. Potser són útils als seus directius o propietaris, però no a la resta d'actors implicats. Tenint això present, què creieu que dirien els caps d'empresa si els demanéssim la seva autovaloració com a responsables? A Catalunya, no tenim dades i, per tant, hauríem de fer una suposició. Però a Estats Units, sí que ho sabem: els directius tenen l'ego pels núvols; el 87% valora les seves habilitats de lideratge com a "bones" o "excel.lents", però un percentatge semblant (89%) té al menys un "punt cec" en lideratge, és a dir, un àrea on els líders pensen que són millors del què realment són. ¿La situació seria diferent a Catalunya?Finding the First Rung Mentrestant, als mateixos Estats Units, una altra esquesta revela que els treballadors no confien en les decisions que prenen els directius de les seves empreses. Els reis del mambo ballen més que no en toquen.

Contra la força, fil i agulla

Penèlope espera durant vint anys el retorn del seu marit, Odisseu, que se n'ha anat a lluitar a la guerra de Troia. El personatge de Penèlope es pot interpretar de maneres diverses: és símbol de la pacient espera, de la fidelitat femenina i de l'amor incondicional a l'home amb qui es va casar, però també és símbol de la submissió de les dones d'aquella època, en no ser capaç de fer fora els pretendents de casa seva i permetre el malbaratament dels seus bens.
Hi ha una tercera interpretació: la que fa la Pepa Plana, que oposa la màquina de cosir i el fil a les espases i les dagues. Mentre preparava Penèlope, segur que la Pepa tenia al cap les paraules de la verge roja: "Tot allò que està sotmés al contacte de la força* s'envileix, sigui quin sigui el contacte. Colpejar o ser colpejat és una i la mateixa màcula. El fred de l'acer és tan mortal a l'empunyadura com a la punta. Tot allò que està exposat al contacte de la força és susceptible de degradació". SW "En quoi consiste l'inspiration occitanienne? (publicat el febrer de 1943).
(*) "Força" equival a "exercici del poder" (Larrauri, M. La guerra según Simone Weil, pàgina 42).
Penèlope cus durant uns mesos per tota Catalunya: el proper 27 de febrer ens donarà una puntada a Tarragona.

La literatura com a eix de vida

Nascuda a Tarragona el 2 de setembre de 1923, Àngels Cardona es va interessar en la literatura des de ben jove, estudià filologia germànica a la universitat i es doctorà en filologia romànica. Durant molts anys ha estat vinculada a la Universitat de Navarra com a catedràtica de llengua i literatura espanyoles i de teoria de la literatura.
Àngels és coneguda, fonamentalment, per la seva tasca d'investigadora (sobre els clàssics castellans del Segle d'Or), de traductora i d'estudiosa dels clàssics francesos i italians i pels seus llibres de text.. Ha traduït al castellà autors com Voltaire, Maquiavel, Beaumarchais, i Carles Duarte, i ha participat en nombroses obres col·lectives sobre història de la literatura i crítica literària. També ha publicat la biografia Salvat Papasseit (1995) i, juntament amb Xavier Fages, l'estudi La innovación teatral del barroco (1981).

La seva trajectòria com a creadora literària és impressionant. Només cal dir que l'any 1983 surt a la llum el seu primer recull de poesia, Poemas de mi muerte joven, al qual segueixen un munt d'obres tant en castellà com, darrerament, en català. Aquí trobareu un llistat resumit de les seves publicacions. Ara em plau tan sols copiar-vos "Primera terra que la llengua tastà" de Gènesi (Els quatre elements), 1998:

Menjar terra, com quan era infant.
Buscar els llavis calents
la llengua entremaliada
per omplir-la de terra,
sense saber de què es compon; i fer-ne fang.
I descobrir nous gustos,
amb la saliva verge
i arribar a noves ciències,
i explicacions dels pares
d'allò que és el menjar.

Menjar terra. Rebre la sensació
del gust estrany de la primera
herba que vaig collir
sense cap vigilància, ni consell.

Oh terra, del camp, de l'hort,
de la platja o la "Plaça de la Font",
primera terra que la llengua tastà!

L'equilibrista premiat

L'economista Nicholas Stern, catedràtic de la London School of Economics i autor principal de l'informe conegut com Informe Stern, sobre l'impacte econòmic del canvi climàtic, reconeix ara que es van quedar curts en les seves estimacions, per el suposat cas que no es preguin mesures per aturar el problema."Vam estimar que la major probabilitat era un impacte d'un 5% del PIB mundial i ara crec que estará más a prop del 20%, que era la nostra estimació més pesimista", ha dit amb motiu de la concessió del premi Fronteras del Conocimiento de Cambio Climático, de la Fundación BBVA.

A l'ombra d'una santa

Paraules d'una persona que professava un profund desig de "re-encantar el món":

  "Una dona bonica mirant-se al mirall pot molt bé pensar que la imatge és ella mateixa. Una dona lletja sap que no ho és" (A beautiful woman looking at her image in the mirror may very well believe the image is herself. An ugly woman knows it is not).
Simone Weil

Bones de recordar ara que el novembre passat ha aparegut la traducció a l'anglès del llibre de seva neboda, Sylvie Weil, "Chez les Weil. André et Simone". Aqui us en copio unes paraules d'inici:
«Le génie était bicéphale. Mon père avait un double, un double féminin, un double mort, un double fantôme. Car oui, en plus d'être une sainte, ma tante était un double de mon père à qui elle ressemblait comme une jumelle. Un double terrifiant pour moi, puisque je lui ressemblais tant. Je ressemblais au double de mon père.»

PD. Editorial Trotta ha publicat el gener 2011 una traducció a l'espanyol d'aquest llibre.

No em toqueu els Masos

Des que han assolit el poder, els Masos no paren de demanar. Són el Govern-Empresa, que, com tota empresa, mai no guanya prou. En benefici de qui? Qui no plora, no mama.

La mare Tao

Una jove que es va quedar sola va pujar al cim d'una montanya a pregar i buscar una visió. Mentre pregava, va veure un còdol; se'l va mirar molta estona ja que era molt llis i blanc, i desprès se'l va posar a la boca per no tenir set. Es va adormir amb el còdol a la boca i se'l va empassar. Mentre dormia, li va venir la visió en forma d'una gran bèstia, la qual li va dir que una pedra retenia els seus germans i que una pedra els trobaria i els hi tornaria.
Va explicar aquesta visió al Xaman i li va demanar que li expliqués què significava. El Xaman li va dir que es casés i que posés per nom al seu fill "Pedra". Aviat va quedar encinta i va donar a llum un nen. La carn d'aquest nen era dura com la pedra i ella va saber que era misteriós i que provenia del còdol que s'havia tragat.
Ella anava cada Lluna a pregar al cim de la colina. Quan el fill es va haver fet un home, li va demanar perquè anava cada Lluna a plorar, i ella li va explicar la història dels germans desapareguts, li va parlar del seu propi naixement i de la visió de la gran bèstia. Després, li va cantar aquesta cançó:

Sóc una dona misteriosa.

No sóc com les altres dones.

Tu ets un home misteriós.

La teva carn és com pedra.

Ets el Noi de Pedra.

Ets la pedra de què va parlar la gran bèstia.

I llavors ell li va cantar:

Sóc el Noi de Pedra.
Sóc la pedra que t'ajudarà.
Et tornaré els teus germans.
Mare, et faré feliç.

Fragment de"El Noi de Pedra. Història sioux sobre la creació de l'Homa i la Dona".

Mireu si aquest conte no us porta a la memòria els versos del Tao Te King (capítol 1):

Innominat, el Tao és l'origen
del cel i de la terra.
Nomenat, és la Mare de tots els éssers.